Sistema Regional de Información
en línea para Revistas Científicas de América Latina,
el Caribe, España y Portugal

Entre finals de segle XIX i principis de l’XX, en l’Argentina es va produir un procés configuració de sistema bibliotecari que, impulsat des de l’Estat, va tenir com a eix el format de la biblioteca popular creada, sostinguda i administrada per associacions de particulars. Lligades als centres urbans en franca expansió, aquestes institucions es van multiplicar per tot el territori nacional, especialment per aquelles regions de l’litoral pampeano que es van veure afavorides per la posada en marxa de el model agroexportador. El sud-oest de la província de Buenos Aires, incorporat recentment a l’domini estatal, va ser protagonista, així, de la proliferació i el desenvolupament de poblats de caràcter agrícola i comercial que pretenien equiparar els seus avenços socioeconòmics amb els seus progressos culturals. En localitats com Badia Blanca i Coronel Suárez es va produir, en conseqüència, una modernització accelerada en qual els grups il·lustrats van assumir un paper actiu mitjançant la fundació d’institucions de promoció de la cultura considerada legítima, que es van convertir, d’aquesta manera, en marques i agents de canvi.El present treball es proposa indagar sobre les biblioteques populars d’aquests dos últims centres urbans -la Bernardino Rivadavia (1882) i la Sarmiento (1915), respectivament- a partir d’l’anàlisi de la dimensió arquitectònica de les seves seus institucionals. En aquest sentit, proposem considerar aquests edificis com artefactes culturals policrónicos on es van articular diversos llenguatges i temporalitats per tal de construir determinades representacions sobre el saber, la cultura lletrada i les biblioteques, així com de el paper que ells els cabria en la conformació d’una ciutat moderna d’acord amb els patrons de la civilització europea. El historicisme eclèctic de les façanes que les va transformar en autèntics temples de el coneixement es va conjugar llavors amb la creixent racionalització espacial que requeria el públic lector en expansió, els patrimonis bibliogràfics en augment i la gradual professionalització de la pràctica bibliotecària. Així mateix, els edificis es van integrar a l’entramat urbà, consolidant la distinció entre un centre de gran potència simbòlica i una perifèria destinada, especialment, a el desplegament de les activitats quotidianes vinculades a l’habitatge i a l’aliment. La presència de Minerva, deessa romana de la saviesa i les arts, en el frontó de la seu bahiense, funciona, així, com a síntesi iconogràfica de la voluntat d’aquestes institucions per inserir-se en una tradició occidental que prestigiés la seva tasca però també confirmar el progrés d’aquestes terres.Més enllà de l’aportació empíric que suposa l’estudi de les entitats de Buenos Aires, aquest article pretén introduir tres reflexions d’abast general. La primera es refereix a la dimensió activa dels artefactes culturals en els processos de modernització llatinoamericans; lluny de ser meres evidències dels canvis, aquestes formes van ser agents actius en ells ja que van contribuir de manera substancial a modificar les experiències socials i culturals dels habitants de les ciutats. La segona qüestió planteja la necessitat de considerar les obres arquitectòniques com a objectes complexos, històrics i espacialment contextualitzats. En aquest sentit, es considera que l’estudi dels edificis no pot bastar-se a si mateix ni escindir-se de la seva articulació amb l’àmbit urbà i amb la funció de les institucions que alberguen. Finalment, aquest treball planteja la necessitat de problematitzar els relats historiogràfics totalitzadors a partir de la recuperació de les històries locals i regionals. La noció de policronía es revela aquí més productiva que la d’anacronisme, moltes vegades utilitzada per parlar dels contextos provincians, en tant permet donar compte de l’apropiació selectiva d’elements dels repertoris culturals vigents d’acord a les possibilitats i requeriments de les societats receptores.

En De l’art públic al post-muralisme. Polítiques de decòrum urbà en processos de Regeneració Urbana (I)(Remesar 2019) a l’investigar la vinculació de l’Art Públic als processos de Regeneració urbana, concloíemque, possiblement, el temps de l’Art Públic ha periclitat i, per bé o per mal, entrem en una etapa en quèregna l’anomenat “art urbà”, específicament el que anomenàvem post-muralisme, una sèrie de pràctiquesartístiques que ancoren el seu desenvolupament en la cultura i experiències del grafit.L’objectiu d’aquesta segona part és analitzar el paper que té l’aigua a la ciutat, des de la perspectiva de laseva vinculació amb els nous tipus d’espais urbans que aniran apareixent des dels inicis de l’era moderna,i el seu paper en relació a l’estatuària , l’art públic i el paisatgisme. La investigació aprofundeix en elsprocessos d’estetització de les ciutats que es donen abans de la irrupció, com a paradigma dominant, delparadigma de el moviment modern.Per abordar aquest objectiu s’analitza com les fonts han passat de ser mers artefactes per subministraraigua a la ciutat, a elements de la composició urbana i el decòrum urbà. L’article es divideix en els següentsapartats[1] Aigua a la plaça en què es revisen les maneres i formes d’abastir d’aigua;[2] Obrint espais per a [gairebé] tothom que estudia l’aparició dels nous espais públics i el paperque en ells compleix l’aigua;[3] Subministrar aigua en què es revisa el paper que les fonts compleixen com interfície amb elsusuaris;[4] Fonts seriades: un primer pas per a la democratització de l’art, revisa l’important paper de lesfonts de ferro colat com difusores d’obres mestres de l’art amagat als museus;[5] Més enllà de la utilitat. L’aigua en el paisatge urbà, revisa com l’emergència d’espais públics comels parcs provocaran una utilització de l’aigua en un nou format més monumental.A aquest apartat segueix [6] Finalment, espai públic per a tothom [o gairebé tothom], que revisa elpaper de el model higienista en la creació de nous espais públics i el valor que se li dona a l’aigua,recuperant els fronts d’aigua (rius , mar) i generant nous espais públics com els “passejos marítims”,les “costaneres” o els “dics”. En aquest apartat es sosté, implícitament, que el desenvolupamentd’aquests espais està vinculat al patriciat urbà com a classe dirigent.Finalment [7] L’aigua com a espectacle urbà, aborda el nou model d’ús de l’aigua en espais públicsque els interessos de les noves companyies de serveis urbans associades al patriciat urbà de procurarque sigui massiu i espectacular, associat a l’electricitat com a nou servei urbà .

El present treball, encarregat en el Màster en Disseny Urbà de la Universitat de Barcelona, presenta una línia base d’investigació desenvolupada en el període de crisi de la COVID19, mitjançant l’eina Google Earth, que pretén donar una lectura ràpida de dos dels tretze barris que conformen el districte de Nou barris de Barcelona: Can Peguera i Turó de la Peira.Tots dos barris han estat un punt d’acollida d’una part important de la immigació de la ciutat de Barcelona. D’una banda, el barri Can Peguera té el seu origen en el projecte de reubicació en l’any 1929 amb el qual es pretenia reubicar els obrers que vivien en barraques a Montjuïc, en grups d’habitatges coneguts popularment com cases barates.Com a resultat de el desenvolupisme franquista, el territori del Turó de la Peira va ser urbanitzat en l’any 1955 emparat per un pla parcial en el marc de el pla comarcal de 1953; la qual cosa va generar una especulació urbanística descontrolada i l’ús de materials de baixa qualitat la qual cosa es va evidenciar amb l’enfonsament, a la dècada de 1980, per aluminosi del primer edifici d’habitatges al Carrer Cadí al Turó de la Peira.Sota aquest context s’han establert criteris d’investigació en funció de l’evolució històrica territorial, les característiques socioeconòmiques bàsiques, planejaments urbanístics aplicats, l’anàlisi dels sistemes connectivitat i l’anàlisi de la morfologia de la mateixa mitjançant l’anàlisi de l’espai públic a ull d’àguila utilitzant Google Earth ja que no es podia transitar pel territori.

Aquest article té com a finalitat estudiar l’art públic de barri de El Prado a Barranquilla. Per això s’analitza el context urbà general de la ciutat incloent mostres d’art públic d’altres zones urbanes d’aquesta ciutat.L’article s’estructura com un «exercici d’estil» que posa en diàleg el «sentir» i el «saber». Un sentir derivat de l’experiència vivencial sobre el territori obtinguda en tres viatges a aquesta ciutat, que es complementa amb el saber analític derivat de l’estudi de les diferents problemàtiques plantejades. És per això que, des del punt de vista de la lectura, s’ha utilitzat una diferenciació en la tipografia i en el seu color. La tipografia Calibri light en negre descriu les sensacions d’un passejant, terme castellà proper al flâneur baudelairdià però sense la seva càrrega elitista, immers en territori. La tipografia Courier en granat, contrasta la informació obtinguda sensorialment amb la documentació d’anàlisi utilitzada.

El novembre de 2017 vam publicar l’article “Carlos Arniches. Arquitectura i documents “(On the w @ terfront vol. 58, nº 1, de 10 de novembre de 2017) signat per la Dra. Concha Deu-Pastor.Després de la seva publicació vam rebre una petició de dret de rèplica per part de Martín Domínguez Ruz i del Dr. Pablo Rabasco, que va originar la publicació d’un nou article, “Els arquitectes Arniches i Domínguez” (On the w @ terfront vol. 60, núm 10, de 30 de juny de 2018). Aquest article posava en dubte algunes de les afirmacions i conclusions de l’article anterior.A la fi de 2019 vam rebre una petició de dret de rèplica de l’autora abans esmentada. En pro de la clarificació de posicions passem a publicar l’esmentada rèplica.

Among the freshwater gastropods, many of the species of the family Lymnaeidae are involved in the transmission of the parasite trematode Fasciola hepatica (Linnaeus, 1758) worldwide. Galba cubensis (Pfeiffer, 1839) has been reported as a vector in South America and other areas of the Neotropics. The use of molecular techniques has been used by different groups of researchers to discriminate between species with conquiological similarity, such as those of the Galba/Fossaria group, clarifying epidemiological aspects of crucial importance in the study and control of fasciolosis. The objective of this research was to reconfirm with molecular techniques the presence of G. cubensis and distinguish it from other cryptic species such as Galba truncatula (Müller, 1774) and Galba shirazensis (Küster, 1862) in the northeastern and southern region of the Dominican Republic. Mollusks phenotypically compatible with G. cubensis were captured and conquiological measurements were taken. In addition, conventional PCR DNA analysis was carried out with specific primers for the three suspected species, with specimens fixed in 80 % alcohol. Amplification was obtained from a mitochondrial DNA region of the species G. cubensis only. The use of the technique confirmed that G. cubensis is, to date, the only lime species involved in the transmission of fasciolosis in the Dominican Republic.

The feeding of Prionotus rubio (Actinopterygii: Scorpaeniformes: Triglidae) was studied on specimens obtained in Gulf of Mexico Waters. Two samplings were carried out in the months of march and october of 2018, in Las Barrancas, Alvarado, Veracruz; with the use of an 800 m long trawl. A total of 67 fish of the species P. rubio was obtained; the stomach contents were extracted and the data were processed by various index. In the first sampling, a total of 19 food items were found, only one belonged to the group of fish and another to the group of mollusks, the rest belonged to the subphylum Crustacea. In contrast to the collection of the second sampling, at least three species of fish were found, 5 mollusks, and the rest were crustaceans, totaling 22 food items and 18 different from those of the first sample. The Levins index yielded a result of 0.69, which considers that this species does not have preference over any according to the observations, it is concluded that this species is carnivorous and feeds mainly on crustaceans.

Anoles are a group of lizards that offer a wide range of opportunities to study different biological topics. In this work, we examined some aspects of the morphology from 139 individuals of green anoles collected in urban parks of Santo Domingo and the Distrito Nacional. We investigated evidence of hybridization between the two Hispaniola endemic species Anolis chlorocyanus and A. cyanostictus and the introduced species A. porcatus. We categorized the individuals in pure species and intermediates based on their phenotype. Additionally, mitochondrial 16S sequence data was generated from the collected specimens, to compare molecular and phenotypic species assignments. We consider the general congruence between both data sets in most but inconsistency in a few specimens as evidence for hybridization between the two endemic species. However, we did not find evidence of hybridization between any of these species and the introduced species A. porcatus. Nevertheless, the continuous expansion of the distribution of this invasive species possibly will have drastic negative consequences for the populations of the endemic species.

In this study we report two new distribution records of Limia yaguajali Rivas, 1980, a livebearing fish previously reported only from Río Yaguajal (type locality) in northwestern Dominican Republic, Hispaniola. We provide a description for an appropriate species identification and also characterize new habitats where this species was reported.

The presence of the Corambe obscura nudibranch is recorded for the first time for a coastal lagoon in Mexico. The specimen was found in the lagoon of Tampamachoco, Veracruz, on colonies of bryozoans embedded in red mangrove submerged roots. The nudibranch has a size of 5.6 mm long and 3 mm wide; it is yellow with brown spots in the notum and lacks a notch in the posterior notum. This record increases the original distribution range of C. obscura to the southwest of the Gulf of Mexico.