Sistema Regional de Información
en línea para Revistas Científicas de América Latina,
el Caribe, España y Portugal

Monkeypox is a zoonotic disease first identified in 1958. The virus is a member of the genus Orthopoxvirus, family Poxviridae. It infects a wide variety of mammals, but its natural reservoir is unknown. The virus in the 2022 outbreak belongs to clades IIa and IIb. The emergence of the current outbreak is likely to be due to importations from the 2017-2018 Nigerian outbreak. Person to person spread can occur through close contact with lesions, body fluids, respiratory droplets and contaminated objects. Once inside the body, the virus infects mucous membranes, epithelial cells and immune cells in adjacent tissues. The virus then replicates and spreads rapidly through the blood and lymphatic system. T-cells play an important role in regulating the immune response against the virus. However, Orthopoxvirus have evolved several mechanisms for evasion of the immune response. Disease surveillance is a crucial factor in virus risk assessment and outbreak control. For this review we searched for the main articles related to the pathogenesis of the virus published to date. The article highlights the need for further studies on transmissibility and pathogenicity of the strains associated with the 2022 outbreak.

Pseudoglutamicibacter cumminsii es una bacteria grampositiva recientemente reclasificada en el género Pseudoglutamicibacter, previamente en el género Arthrobacter sensu lato. Son bacterias corineiformes, de crecimiento aeróbico, no esporuladas, irregulares, parcialmente ácido-resistentes. Presentan un alto contenido G+C, en este caso 60%1. Fue descrita por primera vez por Funke y cols. en 1996 en hemocultivos, infecciones ginecológicas, urológicas y osteomielitis

Este artículo se enfocará en las experiencias de defensoría de organizaciones que trabajan en la Ciudad de México, cuyos objetivos se dirigen a la atención de personas migrantes e incidencia en políticas públicas. Ambas acciones se orientan a que las personas migrantes que transitan y residen en el país y la ciudad vean garantizados sus derechos.Se utiliza la perspectiva del reconocimiento como herramienta teórica para pensar cambios recientes en el vínculo de las organizaciones con algunos interlocutores estatales. A través de un análisis cualitativo con base en la revisión de archivos periodísticos y entrevistas semi-estructuradas, expondremos algunas dificultades, logros y desafíos que encuentran las personas defensoras para llevar adelante su trabajo. Veremos que las organizaciones ensayan nuevas estrategias como la vía judicial, la presión a través de redes sociales y el vínculo con autoridades locales para seguir garantizando los derechos de su población beneficiaria. 

El oficio de la sastrería es una de las artes manuales más antiguas conocidas en todo el mundo hispano. Organizados en cofradías y gremios, los sastres cumplieron un rol importante en la dinámica artesanal desde todos los rincones del reino español. En las colonias americanas, su talento y destreza les abrió paso entre las autoridades virreinales, ganándose el respeto de muchos. En otras latitudes, se les reconocía por su labor en la educación de huérfanos, entrenando aprendices del oficio y otorgando trabajo a los oficiales aspirantes de sastre, contribuyendo así con el comercio local.

El presente artículo analiza el proceso de construcción de la comunidad imaginada en la “nueva” nación argentina durante el primer peronismo (1943-1955) con énfasis en la utilización de las categorías descamisados y cabecitas negras para distinguir a los “falsos” y “verdaderos” argentinos. El seguimiento de la retórica empleada por los líderes justicialistas, Juan Domingo y Eva Perón pondrá en evidencia el predominio del elemento blanco en la configuración de la nueva Argentina a pesar de su pretendido distanciamiento.

En aquest article es revisen breument la història i els fonaments de dos dels mètodes d’ensenyament de segones llengües més utilitzats a les aules dels Estats Units: el mètode TPRS i el mètode tradicional d’ensenyament de llengües, basat en la gramàtica. Aquesta comparació dels mètodes mencionats se centra en la motivació de l’alumnat per aprendre la segona llengua o llengua meta (L2). Encara que estudis previs han mesurat i analitzat el vincle entre diversos factors relacionats amb el professorat, el seu estil d’ensenyament, els materials didàctics, i la motivació i el rendiment de l’alumnat, cal fer més investigacions per determinar si el mètode d’ensenyament d’una segona llengua (específicament, el mètode TPRS i el mètode tradicional) està vinculat amb la motivació de l’alumnat per aprendre l’L2.

Introducció. Aquest article té l’objectiu d’oferir una llista actualitzada de centres que constaten aplicar la pedagogia Montessori a Catalunya. Per introduir l’estudi, es recorren les principals etapes històriques de l’arribada de la pedagogia Montessori al territori català i el seu desenvolupament, bruscament interromput per la Guerra Civil. Mètode. Després d’una contextualització històrica, es presenten els resultats d’una enquesta empírica que, a partir de diferents fonts, identifica els centres Montessori del territori i estima el nombre d’alumnes que hi van finalitzar els seus estudis en els darrers anys. Resultats. L’enquesta identifica 22 centres educatius Montessori, dels quals: a) 5 estan afiliats a l’AME (Associació Montessori Espanyola); b) 13 no hi estan afiliats, però tenen professorat amb formació Montessori i semblen haver triat una educació exclusivament o predominantment Montessori; c) 4 han optat per una educació Montessori integrada amb altres enfocaments educatius. Discussió. L’estudi suggereix la necessitat de continuar observant el desenvolupament, la qualitat i l’eficàcia de l’aplicació de l’educació Montessori a Catalunya, per valorar un moviment pedagògic que ha viscut un moment molt important del seu desenvolupament en aquesta terra i que, avui dia, està vivint una vitalitat renovada.

INTRODUCCIÓ. La situació d’emergència derivada de la crisi de la COVID-19 va posar el focus d’atenció en la necessitat de modernitzar les metodologies d’ensenyament a través de les noves tecnologies, per permetre no només un aprenentatge significatiu per a l’alumnat, sinó també la capacitat d’adaptació del procés educatiu a la docència telemàtica. MÈTODE. L’objectiu és presentar un itinerari didàctic com a mètode per a l’ensenyament dels continguts clau sobre la cultura romana i la seva organització en una ciutat, en el context del primer curs de secundària, en l’assignatura de Geografia i Història, i comentar-ne l’efectivitat. RESULTATS. S’han dissenyat una sèrie d’activitats i recursos que han tingut com a pilar fonamental les TIC i els SIG, que han permès a l’alumnat conèixer nous mitjans per compilar, interpretar i transmetre informació relacionada amb la cultura romana. Això ha comportat una millora de la qualitat del procés d’ensenyament-aprenentatge. DISCUSSIÓ. La tradició acadèmica concebia un sol emissor de la informació (professorat) i un sol receptor d’aquesta informació (alumnat), però l’ús de les TIC ha permès als discents sentir el patrimoni com a propi, en lloc de com una cosa llunyana i inconnexa amb la seva realitat.