Sistema Regional de Información
en línea para Revistas Científicas de América Latina,
el Caribe, España y Portugal

[...]

Dins de la intensa escena teòrica que es desplega en el context soviètic postrevolucionari, amb l'objecte d'explorar i desentranyar els engranatges sobre els quals s'articula la pràctica creativa de qualsevol tipus, l'expressió cinematogràfica es veurà erigida a mode de plataforma privilegiada on es donen cita els dominis reflexius propis de la teoria literària i de la musicologia.Així, en el si de la primerenca tradició teoritzadora emanada substancialment de l'exercici muntatgista resulta convocat un apassionat diàleg especulatiu al voltant de ritmes, metàfores i intervals. Desvetllar des d'una perspectiva integradora les íntimes connexions que es teixeixen al seu interior constitueix l'objecte d'aquest article.

MÚSICA, CINE E IDENTIDAD: EL  CASO ROCK & CatDurante los años 90, surgieron en Cataluña algunos grupos musicales bajo la denominación común de «Rock catalán», nombre que designa un falso estilo, defendido como tal por entidades gubernamentales y compañías discográficas.En 2006, el director Jordi Roigé realizó la película Rock & Cat, que dio legitimidad al «estilo» con un documental que incluye actuaciones de grupos que formaban parte del «rock catalán». Estas actuaciones fueron filmadas expresamente en un espacio común, el Gran Teatre del Liceu. El trabajo que presentamos pretende mostrar cómo una película documental sobre música permite dar legitimidad institucional a un estilo que nunca ha existido en realidad, a pesar de la indiscutible calidad del film.

Joaquim Garriga, en estudiar l’evolució de la retaulística catalana del segle XVI, assenyalava la modernitat de retaules com el d’Argentona, en què la fusteria gòtica de Joan Romeu (1524) es completava amb les pintures de Nicolau de Credença, Jaume Forner i Antoni Rupit (1531). En aquest article es pretén indagar sobre els models dürerians de les pintures sobre la Passió de Crist que formen part de la peça, i s’ha mirat de precisar-ne la filiació amb les diverses sèries de l’artista alemany dedicades a aquesta temàtica. Les taules dedicades a la vida de Sant Julià i santa Basilissa també centren l’atenció del text. Si autors com Post ja havien remarcat l’estranyesa d’unes escenes sense martiri, aquí s’han proposat algunes possibles fonts hagiogràfiques i precedents artístics de l’art català. 

L’article destaca alguns dels interessos i estratègies pictòriques essencials de Tintoretto. El transvasament del seu caràcter impactant a la configuració d’una individualitat pictòrica arriba associada a un llenguatge que, lluny de voler ser arbitrari, vol sobresortir pels seus valors intrínsecs al temps que dialoga amb l’art del passat i aprecia la intel·ligència de l’espectador. Si de tant en tant ens desubica és per obligar-nos a retornar als temes mantenint la tensió precisa. El pintor explica els temes amb refinada elaboració i en un format visible, un format singular que vol apropiar-se de l’atenció del que mira i que no s’agenolla davant de cap discurs oral o  escrit. El cicle de la Passió de Crist fa possible explicar pas a pas aquest sentiment del discurs en l’obra de Jacopo Robusti. La seva projecció excepcional a la Scuola Grande de San Rocco avala una trajectòria que no queda tancada en els sus murs. La institució veneciana és el punt de partida d’un recorregut més ampli que es planteja valorar també l’aportació d’altres produccions de primer ordre en què la mà de Tintoretto és la més rellevant...

El 1952 l’escultor Julià Riu i Serra (1921-2006), concisament RIU SERRA en la signatura, fou becat a París pel programa d’ajuts del Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona, de gran importància en el panorama artístic català de postguerra. A més d’impregnar-se de la ciutat i resseguir-hi les col·leccions d’art antic, modern i extra europeu, hi va realitzar la sèrie de dibuixos Les petits gens de Paris, presentada aquí. Exposats el 1953 i llargament inconeguts, són obres de línia simple a ploma que capten escenes de carrer amb protagonistes humils que fan via, feinegen o vagaregen i que entronquen amb el realisme social, la fotografia documental i l’humanisme

Ressenya del llibre: Flavia Cantatore (coord.), Il Tempietto di Bramante nel monastero di San Pietro in Montorio, Roma, Quasar 2017. 

Aquest assaig pretén cridar l’atenció sobre un tipus de representació poc usual que ha passat bastant inadvertida. En algunes pintures i estampes del segles XVI al XVIII en les quals es representen escultures, aquestes semblen vives. S’exclou aquí el mite de Pigmalió, perquè l’article es centra només en imatges en les quals la narració no exigeix representar l’estàtua com si estigués animada.

Ressenya de l'exposició “El cos és la casa” de l'artist Erwim Wurm (2017).

Ressenya del llibre: Alessio Monciatti, « E ridusse al moderno ». Giotto gotico nel rinnovamento delle Arti, Spoleto, Fondazione Centro Italiano di Studi Sull’alto Medioevo, 2018.