Sistema Regional de Información
en línea para Revistas Científicas de América Latina,
el Caribe, España y Portugal

Book Review

Editorial

Una de les aplicacions de la disponibilitat lèxica apunta a la selecció del lèxic com a aspecte clau en la planificació lingüística tant en llengua materna com en llengua estrangera. Aquest estudi té com a objectiu conèixer el lèxic disponible d'estudiants d'educació primària al centre d'interès L'escola: mobles i materials. La mostra està formada per 208 alumnes de quatre tipus de centres educatius diferents: ordinari, bilingüe-anglès, bilingüe-francès i compensatòria. Per a la recollida de dades es va seguir la metodologia del PPHDL. Les paraules més disponibles es refereixen a material i mobiliari bàsic (llapis, estoig, goma, taula i pissarra). La prova factorial intersubjecte va mostrar que no es produeixen interaccions entre el tipus de centre i el cicle. No obstant això, s'observen diferències significatives a les mitjanes segons tipus de centre, i són superiors les del centre ordinari i bilingüe d'anglès, i el cicle ja que hi ha una progressió des del primer al tercer cicle. Aquests resultats són de gran interès com a base per a futura selecció lèxica i per proposar millores als programes educatius. Aquest treball obre nombroses línies prospectives, com latenció a lortografia, lestudi de lefecte dels programes bilingües o la relació de les pràctiques lletrades amb activació del lèxic disponible.

Més enllà de la major o menor universalitat del llenguatge que el vehicula, es parteix en aquest estudi de la poesia com a detonador d'emocions i evocacions singulars, però no únics. A partir de la lectura del poema Synesthesia (2016) de Mahtem Shiferraw, en què l'autora etíop fa un recorregut sinestèsic per l'imaginari de la seva infància a través d'un espectre cromàtic particular, hem recollit les emocions detonades i els referents als quals remeten aquestes gammes cromàtiques amb la recopilació de textos testimonials. El nostre corpus està constituït per un compendi de textos produïts per sis dones afrodescendents a la diàspora el destí final de la qual en el seu itinerari migratori ha estat Londres. L'objectiu central és apropar-nos a l'entramat d'emocions individuals que emergeixen dels testimonis, per identificar aquelles representacions recurrents que vinculen imaginaris malgrat la distància lingüística i cultural. Els resultats apunten a un contrast emocional clar entre l'aquí i l'allà, a una vivència en col·lectiu i fruit de la interacció d'aquestes emocions, ia una construcció identitària híbrida al si de la xarxa d'afectes com a ancoratge amb la comunitat d'origen. A llarg termini, es tractaria de reivindicar el dret a l'emoció plural que pot detonar la lectura d'un significant cromàtic a l'imaginari heretat i trasplantat a la diàspora quan s'arriba a espais compartits com l'aula de formació d'adults.

Aquest article pretén analitzar la representació del cos en el llibre de poesia L’animal que parla (2021) de Josep-Anton Fernàndez. El tema central del poemari és l’experiència de la parla, i els efectes de la paraula en el cos i en les emocions així com l’exploració dels límits del llenguatge. Per a l’anàlisi partim del marc conceptual de les teories afectives i de la idea de cos entès com un límit variable i permeable regulat culturalment (Butler, 1999). Els orificis i superfícies, es revelen als poemes de Fernàndez com a mitjà per relacionar-se amb l’alteritat i aquest desdibuixament dels límits, aquesta permeabilitat no regulada, esdevé un espai de gaudi però també un lloc de contaminació i perill. També proposem, des d’un punt de vista metodològic, incorporar el cos com a eina de recerca acadèmica i com a part del procés d’investigació hem elaborat mapes corporals com a eina per a la recollida de dades (Peluso, 2020). Com veurem, en els poemes de L’animal que parla, “la passió desborda les paraules/ i raja oberta contaminada de cos”, i aquesta mateixa passió “reclama/ un tall” per on s’escriu el mateix text poètic, un “document/ amb llenguatge de carn”.

Aquest article dirigeix ​​la seva atenció sobre la teoria de les intel·ligències múltiples de Howard Gardner (1983) i les seves aportacions didàctiques a l'ensenyament espanyol llengua estrangera a nens (ELEN). Des d'aquesta teoria, l'aprenentatge pot ser més complet si es tenen en compte els diferents perfils d'intel·ligències dels alumnes en lloc de negar-los o oferir un ensenyament centrat en una o dues intel·ligències que poden no ser la més freqüent al grup/classe. La justificativa en emprar activitats i pràctiques d'aula inspirades en aquesta teoria rau en la complexitat del procés d'ensenyament/aprenentatge de llengües estrangeres, que necessita l'estímul no només de la intel·ligència lingüístic verbal, sinó de totes les intel·ligències a favor d'un aprenentatge més complet i experiencial. Per afavorir l‟aplicació pràctica d‟aquesta teoria, s‟ofereixen claus didàctiques a partir del marc de cadascuna de les intel·ligències múltiples. El capítol conclou, amb una recapitulació sobre la rellevància d'incloure activitats i pràctiques a l'aula d'ELEN perquè tots els nens tinguin l'oportunitat d'aprendre de la manera que els és més efectiva, i això passa per una classe que contempla múltiples intel·ligències.

En aquest article em proposo aportar algunes eines per a la consideració de la cruïlla entre estudis afectius i estudis subalterns. S'analitzarà com la compassió és un lloc crític rellevant per interrogar-se sobre la complexitat d'aquesta cruïlla, i que ha motivat tant defenses sobre la seva vinculació amb la justícia com les objeccions que denuncien la jerarquia implícita en allò que és compassiu. Qüestions com ara la distància social, el compromís intel·lectual o els vincles entre emoció i poder són importants tant en la discussió dels estudis subalterns i afectius com en el debat al voltant de la compassió, que ha estat especialment viu en el context polític nord-americà. Per concretar l'anàlisi, es postula que la poesia contemporània és un gènere adequat per motivar una reflexió sobre la tensió entre emoció individual i compromís públic que promou el debat sobre el que és compassiu. L'article es tanca amb una lectura de Resistir a les palpentes (2020), un poemari de Tony García del Río, els textos del qual proposen un gest sensible cap a l'altre que desafia les formulacions habituals del que és compassiu.

En los últimos años la literatura sobre el cruce léxico ha experimentado un incremento espectacular (Renner, Maniez y Arnaud, 2012; Renner, 2015; Correia Saavedra, 2016; Balteiro y Bauer, 2019; Wulff y Gries, 2019). Este estudio basado en corpus proporciona un análisis cuantitativo de las denominadas formas truncadas – partes de palabras que no son morfemas que proceden de la segmentación de ítems léxicos que se usan repetidamente en la creación de nuevos cruces léxicos como si fueran afijos – desde el punto de vista de la Lingüística Cognitiva. Más concretamente, se ofrece un análisis detallado de un corpus de 200 formas truncadas (el SplinterCorpus) recopiladas de obras previas (Warren, 1990; Lehrer, 1998, 2007; Renner, 2007; Correia Saavedra, 2016) y del diccionario en línea de Cambridge en el que se hace uso de los últimos avances en modelación cognitiva, especialmente de la noción de ‘operación cognitiva’ (Ruiz de Mendoza, 2020; Ruiz de Mendoza y Galera, 2014). Si bien algunas formas truncadas conservan el significado de la palabra fuente de la que proceden, otras lo reinterpretan (Bauer, Beliaeva y Tarasova, 2019; Mattiello, 2019). Nos centramos en este segundo grupo y ofrecemos una explicación de la motivación que subyace al cambio semántico experimentado por el significado de estas formas truncadas en términos de las operaciones cognitivas de expansión y reducción. También exploramos el carácter evaluativo de algunas de estas formas truncadas

La poesia de Pepe Sales (Barcelona, ​​1954-1994) està marcada per la seva experiència com a homosexual, drogoaddicte i malalt de sida. Membre destacat de la generació de la contracultura com Pau Riba, Pau Malvido o Genís Cano, ha passat a la història com un dels «poetes maleïts» de la literatura catalana contemporània. L'objectiu d'aquest article és analitzar la representació del dolor i el patiment en els seus poemes i cançons, amb alguna referència també a les seves pintures. Per això, a partir de l'obra crítica de Susan Sontag, Sara Ahmed, David Le Breton i Joanna Bourke, s'adopta una concepció del dolor, no pas com una experiència privada i personal, sinó com un fenomen cultural i històric que crea identitat i llaços comunitaris. Les principals estratègies emprades per Sales per expressar el dolor són el crit, l'animalització, l'arma i la ferida i, especialment, el martiri religiós. La conclusió bàsica és que el dolor del poeta no només testimonia el patiment d'una generació perduda de drogats i penjats (que la història oficial de la transició ha estigmatitzat), sinó que ens recorda constantment les injustícies d'un sistema mèdic, polític i econòmic que els van causar patiment al llarg de la vida.

L'objectiu d'aquest article és contribuir al debat sobre les convergències entre els estudis sobre l'afecte (affect studies) i l'ecocrítica, especialment en els vessants neomaterialistes, centrant-se en la seva aplicabilitat a l'estudi de la poesia. Partint del pensament de Jane Bennett, l'article planteja preguntes sobre el potencial de la poesia per imaginar mons més enllà de l'antropocèntric, generant una atenció (attentiveness) cap a allò no-humà, tal com es teoritza en els nous materialismes. La teorització de l'afecte i de la matèria vibrant, així com el model d'influx-and-efflux de Bennett, poden ser pensats de manera fructífera en relació amb allò que l'escriptora i teòrica Julia Fiedorczuk anomena “ecopoètica”. Explorant tant el pensament ecocrític com la pràctica poètica de Fiedorczuk, aquest article conceptualitza l'ecopoètica com una manera d'induir «una obertura estètic-afectiva cap a la vitalitat material» (Bennett, 2010: x) i planteja preguntes sobre com escriure el «jo» al món de la matèria vibrant.