Sistema Regional de Información
en línea para Revistas Científicas de América Latina,
el Caribe, España y Portugal

The article claims for a descriptive analysis of precedent based on the ideas of exemplarity and projection as necessary properties, understanding the concept of precedent as authoritative rules in the context of a legal system. The author discusses the role of these properties and it’s distinctiveness as central elements of the legal practice of judicial precedent, properties without which, the concept of precedent could not be properly understood.

This essay relates the ideas of two contemporary philosophers: Martha Nussbaum and Jacques Derrida in their argument that Education and Universities provide the necessary arena to bring back the place of the Humanities in education, starting with the Law and its fundamental roll to raise people’s consciousness and the reappropriation of human dignity, dignity that has been diminished up to the point of negation by contemporary political systems who govern the global world up until its destruction. It is indeed an invitation to understand the richness that diversities, alterities and differences imply and the place Universities have had since the Middle Age of being appropriate spaces to discuss all possible questions and why not —as Derrida claims— the place of silence if that is what we need or where we want to kept them. Law has the responsibility to acknowledged in its reason being the aspirations of the “Siècle des Lumiérés”: Freedom, Equality, Laicity, and how we the followers of this discipline need to defend and understand the concepts of this humanist value that makes Law a defender of human dignity and defender against unlimited power and intolerance that only annihilates humanity.

L’objectiu d’aquesta contribució és estudiar un fenomen d’aparició recent en llengua catalana que, a priori, sembla contradir els fonaments de la cohesió referencial. Es tracta del sorgiment, en català, d’un fenomen paral·lel al que en la tradició lingüística de l’espanyol s’ha convingut a anomenar le-por-les, i que en català anomenem li-per-els[i]. Es tracta de l’ús del clític datiu singular en la duplicació d’un objecte indirecte plural, com en Li[sg.] he donat el llibre als nens[pl.]. Veurem que aquest fenomen, cada cop més present en parlars com els valencians i els de l’àrea de Barcelona, es pot caracteritzar com un cas de despronominalització del pronom feble de datiu, fruit de la generalització de la duplicació de clític datiu que s’ha produït, justament, en aquestes àrees. A mesura que la duplicació esdevé sistemàtica, li perd el seu estatus de pronom anafòric i, desproveït de qualsevol traça de concordança, esdevé un mer marcador gramatical en el verb, una mena d’afix que assenyala la presència d’un argument prominent, l’objecte indirecte. Presentem una varietat de factors que poden crear les condicions en les quals aquest afix verbal (el clític datiu no concordant) esdevé necessari. Finalment, proporcionem una anàlisi formal basada en l’assumpció que els clítics duplicadors són la realització d’un nucli aplicatiu, responsable d’introduir l’OI en l’estructura.

Aquest article presenta sumàriament els primers resultats d’una recerca en curs que té com a objectiu estudiar l’evolució de les estratègies lingüístiques i discursives utilitzades per a la referència als participants en el Parlament de Catalunya en el període 1932-38 (durant la Segona República Espanyola) i en el període que va des de la recuperació de les institucions democràtiques catalanes, el 1980, fins al 2013. L’anàlisi combina els mètodes qualitatius amb els quantitatius i mostra diverses tendències en l’evolució de l’ús de les diferents formes i estratègies. La incorporació dels marcs participatius de Goffman (1981) a l’anàlisi proporciona un conjunt de dades que, un cop descrites i interpretades, permeten respondre d’una manera més precisa als interrogants plantejats que si només s’haguessin analitzat les formes díctiques de persona i els tractaments honorífics. I això és rellevant, no només per als debats parlamentaris, sinó per a qualsevol esdeveniment comunicatiu en què adoptin el rol d’enunciadors més de dos participants.