Sistema Regional de Información
en línea para Revistas Científicas de América Latina,
el Caribe, España y Portugal

La legislación básica de protección del medio ambiente (Segundo semestre 2017)

Derecho y políticas ambientales en la Comunidad Valenciana (Segundo semestre 2017)

Jurisprudencia ambiental en la Comunidad Valenciana (Segundo semestre 2017)

Derecho y políticas ambientales en Cataluña (Segundo semestre 2017)

Jurisprudencial ambiental en Cantabria (Primer Semestre 2017)

Jurisprudencia ambiental en Aragón (Primer semestre 2017)

El present treball té per objecte analitzar el contingut del deure dels propietaris forestals de conservar els boscos per evitar el risc d'incendis, que s’ha de portar a terme al nostre entendre, mitjançant la redacció, aprovació administrativa i execució dels instruments d'ordenació forestal  que la legislació sectorial regula.El contingut d’aquests instruments d’ordenació no sols permet el compliment del deure legal de conservació  sinó que a més assegura una gestió forestal sostenible, la qual cosa és coherent amb el mandat de la Llei catalana 16/2017, d'1 d'agost, del canvi climàtic, quan estableix que les mesures que les administracions adoptin en matèria de boscos i gestió forestal han d'anar encaminades a reduir la vulnerabilitat del sistema forestal i a optimitzar la seva capacitat d'actuar com a embornal.Un deure legal que, en excedir del deure que amb caràcter general s'imposa per a qualsevol tipus de sòl, s'hauria de dur a terme pels propietaris privats forestals amb l'auxili econòmic de les administracions públiques, mitjançant l'establiment de  concretes mesures de foment, les quals haurien d'estar al mateix nivell i grau d'exigència que el deure que se’ls imposa. 

La sentència del tribunal de l'Haia de juny de 2016 en el cas Urgenda, que va condemnar l’Estat holandès per no fer prou per combatre el canvi climàtic,va suposar un autèntic terratrèmol per al Dret de la responsabilitat ambiental i va donar lloc a una progènie de reclamacions similars. La seva confirmació pel tribunal d’apel·lació corresponent el passat 9 d’octubre de 2018 sembla donar-hi encara més força. No obstant això, el fet és que aquests pronunciaments judicials susciten qüestions molt profundes no només sobre la responsabilitat (civil o patrimonial de l'Administració, segons el sistema) sinó també d'ordre constitucional. En judicialitzar un tema eminentment polític, permeten de plantejar dubtes sobre si pronunciaments com aquests respecten o no la deguda separació entre els poders de l'Estat. Aquest article analitza críticament unes sentències que, si bé han donat una gran visibilitat a una qüestió de gran urgència i encara d’actualitat, sembla pressuposar que un tribunal és el millor lloc per a jutjar la responsabilitat pel canvi climàtic. Aquest treball s'acaba preguntant si una reclamació “a la Urgenda”seria possible en el nostre sistema i quin seria previsiblement el seu resultat.

The European Union (EU)’s climate policy is closely linked to its commitments under the international regime of the United Nations (UN). The Union was a party to the Kyoto Protocol; it contributed to its ratification and largely surpassed its mitigation obligations during the first commitment period (2008-2012). It is currently one of the few developed parties with voluntary mitigation obligations for the second Kyoto commitment period (2013-2020), whose scope and contents draw critically on the EU 2020 climate-energy package. While implementing this binding framework, the EU is giving legal contents to the 2030 climate-energy package as a major contribution to the new international climate regime under the Paris Agreement, in whose design and adoption the Union also played a key role. Recent policies and other proposals now in prospect are intended to transform the EU into a competitive and sustainable economy by 2050. The new measures also signal the way for further collective action beyond 2025 under the Paris Agreement.

This article examines how the sea-level rise, a consequence of climate change, has several implications, both for the States and their population. The most serious of these would be the disappearance of the territory of the low-lying island states. Those consequences would result in internal and international population movements. However, it is revealed that these climate migrants do not receive any kind of international protection, because apart from the fact that they cannot be considered as refugees, the international community has not been willing to adopt any legally binding instrument so far to protect and granting them a range of rights.