Sistema Regional de Información
en línea para Revistas Científicas de América Latina,
el Caribe, España y Portugal

The disorderly growth in the large cities of Latin America has led to an increase in residential segregation, especially in peripheral neighborhoods with structural and material conditions of poverty, lacking urban equipment and basic public services for the development of the daily activities that affect the quality of life of its inhabitants. Through a qualitative methodological approach and from the perception of the residents, this work analyzes the mobility problem present in the peripheral neighborhood of Lomas del Centinela in Zapopan, Jalisco, identifying the main impacts on your daily life. In relation, it is considered that the deficit or the precarious existence of urban facilities and public spaces that must be accessed by streets and sidewalks with inadequate physical conditions makes daily mobility difficult and increases the conditions of residential segregation, which has a negative impact on the performance of the activities and tasks considered fundamental by the population that inhabits the peripheral settlements of the metropolitan areas.

Murals com a portadors de memòria. Anàlisi dels significats que se’ls donen i de les actituds dels seus creadors El fenomen de les pintures murals s’ha anat desenvolupant a l’espai públic des de la Revolució Mexicana. Els murals s’utilitzen, entre altres finalitats, per capturar records.A més, són una de les formes més populars de representació del passat a l’espai públic, comunament anomenats portadors de memòria. En la discussió de la recerca que s’està duent a terme, es posaran de manifest les oportunitats associades a la formació de consciència històrica i actituds envers el passat de la societat a través de murals commemoratius. La recerca es va dur a terme de juliol a novembre de 2020. Es va basar en l’anàlisi dels materials existents: fotografies de murals commemoratius (elements significatius i marcats) i entrevistes amb agents de memòria semiestructurada. La primera etapa de la investigació descrita es va centrar en els autors de murals commemoratius. L’objectiu de la recerca ha estat determinar el significat i els valors que els creadors de murals han donat en general i en particular als murals commemoratius realitzats per ells mateixos. La recerca va permetre, entre d’altres, respondre preguntes sobre el camí artístic dels creadors (entorn del graffiti), quins factors van influir en el procés d’elaboració del mural (història familiar, passat propi, finances, implicació social), visió del món i valors del creadors declarats (patriotisme) i actitud davant la política de la memòria.

Aquest article té com a objectiu comprendre la gestió comunitària d’equipaments culturals considerant que aquesta pot ser clau per al futur de les ciutats. La investigació inclou observació participant, anàlisi temàtica de debats grupals i entrevistes en profunditat activistes i professionals de l'àmbit de l'acció comunitària a Barcelona. Es documenta la construcció de xarxes de col·laboració activa d'una àmplia varietat d'organitzacions que fomenten els comuns culturals a Barcelona i es destaquen els esforços que han fet per desenvolupar eines per a l'avaluació de la seva pròpia activitat. Les conclusions destaquen la qüestió de l'entesa mútua entre els moviments veïnals, els professionals de l'acció comunitària i el sector de l'economia social. Se subratlla com els partenariats publicocomunitaris poden utilitzar les activitats de creació de xarxes per desenvolupar un enfocament constructiu i crític sobre la prestació de serveis públics i també són claus per millorar l'aprenentatge col·lectiu sobre el que són els processos de democratització econòmica. En aquest sentit, al llarg del text s'atorga una importància vital a la institucionalització d'eines normatives i indicadors qualitatius per avaluar el valor socialment transformador d'aquestes aliances. Les experiències de desenvolupament local mitjançant la gestió d'espais culturals (Klein i Tremblay, 2020) ens condueixen a interrogar-nos sobre el paper dels actors comunitaris autoorganitzats en el foment de la democratització de la vida quotidiana. Els casos reals d'apoderament comunitari i, específicament, la manera com es desenvolupa als entorns coneguts com a béns comuns urbans i/o béns comuns culturals, han atret l'interès tant de l'acadèmia com de l'àmbit polític a tot el món (Antonucci 2020 (Feinberg, Ghorbani i Herder 2020; Giannini i Pirone 2019; Kay i Wood 2020; Petrescu et al. 2020; Shah i Garg 2017; Steiner, McMillan i Hill O'Connor 2022; Williams 2018). A Barcelona, ​​durant la darrera dècada, entre els efectes de la Gran Recessió, l'esclat de la pandèmia de COVID-19 i la crisi ecosocial desencadenada a continuació, s'ha anat reconeixent amb cada cop més èmfasi el potencial socialment innovador d'aquells espais i projectes culturals impulsats per plataformes comunitàries en què participen ciutadans compromesos com a gestors de pràctiques culturals; alhora, aquestes iniciatives també han guanyat prestigi entre el públic en general. Com una manifestació particular dels espais d'esperança (Harvey 2000), els centres culturals dirigits per la comunitat són un subtipus específic en el vast camp dels béns comuns urbans on s'estan duent a terme lluites per recuperar la governança ciutadana sobre l'aigua, el subministrament d’aliments, la distribució d’energia, l’habitatge o el medi ambient. Com a iniciatives promotores de l'emancipació cultural, l'aprenentatge col·lectiu i la creació autònoma, aquests centres reaccionen davant de les polítiques d'austeritat i dels processos de vulnerabilitat social. Tot i la gran diversitat en els seus eixos, en les fórmules organitzatives i en les escales d'acció, coincideixen que actuen sobre les economies urbanes i les relacions socials per impulsar un moviment general cap a la democratització i la desmercantilització. Així, a més de promoure activitats culturals, molts d’aquests centres desenvolupen iniciatives que donen resposta a un gran nombre de reptes de la societat actual. Són iniciatives que entreveuen la construcció d'altres imaginaris de possibilitat. A Barcelona, ​​el desenvolupament de diferents iniciatives en un moviment polític, amb la seva pròpia plataforma associativa particular anomenada Xarxa d’Espais Comunitaris, és prova de l´existència d´un model de gestió comunitària d´equipaments culturals. La xarxa inclou iniciatives amb una gran varietat de formes organitzatives, des de centres socials autogestionats inspirats pel moviment okupa, fins a plataformes reconegudes oficialment que gestionen equipaments públics en conveni amb les administracions públiques. … les formes de gestió comunitària són diverses (autogestió d'espais okupats o privats, gestió d'equipaments i recursos municipals, cooperatives a locals llogats, etc.) i no es basen en un únic model de treball sinó que es defineixen en una varietat de maneres que tenen a veure amb valors, objectius i models organitzatius quant a la gestió de les necessitats col·lectives i la seva relació amb els recursos compartits d'un determinat territori (Balanç Comunitari 2017-2020, Xarxa d'Espais Comunitaris). En aquest article es recolza la idea que comprendre aquest tipus de gestió dels equipaments culturals pot ser vital per entendre com la ciutadania pot fer servir demandes específiques, accions col·lectives i propostes organitzatives concretes per cridar l'atenció dels gestors i promotors de polítiques públiques i així reivindicar el seu dret a la ciutat (Bailey i Marcucci 2013; Harvey 2014; Iveson 2013; Kemp, Lebuhn i Rattner 2015; Novy i Colomb 2013). En aquest sentit, aquesta investigació examina les iniciatives de gestió cultural participada com a espais on es donen equilibris complexos entre la institucionalització, el desenvolupament comunitari i l'autonomia col·lectiva. Observar aquests equilibris és fonamental per entendre les iniciatives d'innovació social a nivell local (XXXX 2012; Oosterlynck et al., 2013; Pradel, Eizaguirre i García, 2013). Quant a la seva possible acció com a nodes de governança per transformar les ciutats i millorar-ne l'habitabilitat, la discussió sobre els condicionants de la gestió participada d'equipaments culturals ofereix també l'oportunitat d'observar els límits i els reptes dels models de desenvolupament comunitari influenciats per les contrareformes neoliberals. L’actuació d’aquests equipaments com a llocs on interactuen les lluites socials i on es posa en pràctica la democràcia contributiva ocupa un lloc central d’aquesta investigació. També és rellevant l’existència de mètriques alternatives de tipus comunitari per avaluar l’acompliment dels equipaments culturals, diferents de les relacionades merament amb la millora del capital social dels individus. En resum, aquest estudi se centra en les pràctiques de gestió cultural a un nivell proper als ciutadans, involucrant-los com a creadors i gestors d'ecosistemes de governança cultural, i rebutja la noció que els seus equipaments culturals són mers llocs de consum cultural. Alhora, l'estudi presta una atenció especial a la relació entre aquests entorns culturals i l'àmbit de l'economia social, observant en particular les interaccions entre les pràctiques de gestió cultural comunitària i les formes de l'economia social i solidària.

S’argumenta que, en barris periurbans de producció estatal, les propietats espacials de l’entorn construït i la forma física de l’edificat no són suficients per comprendre la complexitat de la concentració de delictes i la formació de barris segurs. Quan es tracta de barris de producció estatal localitzats en àrees desproveïdes de serveis i equipaments, l’escala d’anàlisi de l’espai i la formació de centralitat té una importància vital. En termes de seguretat, la investigació sobre el traçat de la trama urbana i espais públics en àrees residencials són esporàdics i no concloents (Hillier & Sahbaz, 2008). En aquest mateix àmbit s’ha prioritzat la idea d’apropiació defensiva de l’espai, per sobre de la necessitat de construir barris segurs (Greene i Mora, 2018), donant més atenció al rol de l’espai públic i privat, en termes de seguretat i ocurrència de delictes . Davant d’aquesta necessitat, aquesta investigació té com a objectiu identificar i comprendre les propietats espacials de l’entorn construït que intervenen en la formació de barris segurs, problematitzant l’ocurrència de delictes a l’espai públic i privat, així donar llums sobre el potencial de l’entorn construït per afavorir -o no- la formació de barris segurs. La investigació aborda dos barris localitzats al periurbà de la comuna de Sant Pere de la Pau, regió del Bío-Bío, Xile: Boca Sud Nou i Sant Pere de la Costa, sectors contigus però originats per l’Estat en períodes històrics diferents.L’estudi utilitza una metodologia quantitativa, per una banda, per a l’anàlisi espacial, s’implementa l’enfocament de Sintaxi Espacial desenvolupat per Hillier i Hanson (1984). La sintaxi espacial es basa en la teoria de grafs de la matemàtica discreta per al càlcul de les relacions espacials configuratives entre els carrers de la ciutat (Yamu, 2021). Aquest enfocament es complementa amb la metodologia de Solá Morales (1997) a partir dels preceptes d’urbanització, parcel·lació i edificació. Així, l’espai s’observa com un aspecte intrínsec de les activitats que fan les persones, referint-se no només a les qualitats dels espais individuals, sinó també a les interrelacions entre els espais que componen la disposició espacial i la manera com les persones utilitzen i es mouen per les ciutats. D’altra banda, es realitza una anàlisi socio-espacial quantitativa de la concentració de delictes a l’espai, les dades són extretes del Sistema Estadístic Delictual (SIED) en la seva versió de dades territorials per a l’any 2019. A l’anàlisi es van considerar delictes de més connotació social (DMCS), referits a aquells “delictes de caràcter violent i que afecten la propietat, la vida i béns de les persones, generant amb això un impacte públic” (AMUCH, 2018). Les dades de delictes van ser complementades amb variables espacials del cas d’estudi. Els resultats mostren que l’enfocament de Sintaxi Espacial. juntament amb l’enfocament morfològic de Solá Morales, permeten identificar les propietats espacials que són decisives a l’hora de millorar entorns urbans a nivell barrial i comunal en termes de barris segurs, aprofundint els modes d’urbanització dels Estats Neoliberals que influeixen en la percepció de la seguretat.

La reconversió del terreny industrial de la Maquinista Terrestre i Marítima és una operació de desenvolupament urbà que es va dur a terme entre els anys 1998 i 2002 a Barcelona. Aquesta operació s’alinea amb altres operacions desenvolupades en els últims anys del segle XX a la ciutat i es relaciona amb l’últim període de l’anomenat Model Barcelona. L’article present tracta d’il·luminar la gestació, desenvolupament i execució del Pla, així com analitzar els efectes que ha tingut l’operació sobre el seu entorn immediat. L’article evidenciarà la naturalesa especulativa de l’Operació i la seva relació programàtica amb les polítiques d’àrees de nova centralitat, i mes concretament amb el pla Sagrera Sant-Andreu: un pla que pretén suturar la ciutat per allí on discorre la xarxa ferroviària en direcció Nord. D’altra banda, en el text s’analitza l’efecte segregador de l’operació, que quedarà materialitzada tant en el teixit urbà del territori, com en els seus indicadors sociodemogràfics.

Els moviments de base - els activismes associats amb l'ecologització de les ciutats, la recuperació de terres ermes, l'establiment de jardins comunitaris, la millora de la qualitat de vida en llocs industrialitzats a través d'intervencions menors basades en la naturalesa, així com la protecció i salvaguarda de les restes de la natura dins de les ciutats-  el que en aquest article dic guerrilla verda.Vull demostrar com creixen aquests moviments de base a petita escala; com les seves accions condueixen a solucions oficials; com s'institucionalitzen i, de vegades, es comercialitzen.No obstant això, sobretot, al vincular-les amb les tendències estètiques mediambientals i participatives, vull indicar els aspectes estètics i el fet que amb freqüència porten els senyals del art.

En aquesta investigació es tracta de verificar com els discursos de la transformació social s’apliquen a les pràctiques formatives a les escoles d’arquitectura de Llatinoamèrica. A partir de l’anàlisi d’experiències docents, publicades a mitjans de difusió especialitzada, s’analitzen els posicionaments ideològics en relació amb les metodologies docents i els contextos.Per això es recopila i es classifica un important nombre de pràctiques docents a través de les publicacions acadèmiques. L’objectiu d’aquesta classificació és detectar i analitzar els discursos subjacents i, en aquest sentit, fer un diagnòstic de com es posicionen i com propulsen el canvi social els aprenentatges curriculars en els ensenyaments de l’arquitectura a la regió. El taller de projectes arquitectònics es pren com a referència principal, però sense descartar les pràctiques en altres assignatures de la formació arquitectònica.Sobre una base teòrica on definim els components de l’aprenentatge –context, subjectes, espais, objecte– identifiquem els discursos predominants, establim relacions entre ells i la seva pertinència geogràficament localitzada. Efectivament, es comprova la pertinença a la disciplina la preocupació per la innovació social a través del: desenvolupament de la creativitat i la implementació tecnològica; la responsabilitat en la cura i conservació de l’ambient amb l’ús sostenible dels recursos; i la necessitat de la mediació social mitjançant la participació i la cooperació de diversos agents en els processos de transformació de l’entorn habitable.En el context llatinoamericà de particulars característiques socioeconòmiques, culturals i ambientals, aquí es tracta d’establir un observatori de les pràctiques docents amb el propòsit d’esbrinar fins a quin punt s’ajusten a la realitat i les necessitats latents; com els aprenentatges a la carrera d’arquitectura, a les escoles dels països llatinoamericans desenvolupen competències per a l’exercici professional en el futur, quins coneixements, quines eines i quines capacitats s’exerciten per afrontar la recerca, el disseny i la comunicació social en el context intercultural de Llatinoamèrica i per a la innovació social.Un cop establerts els criteris per a l’anàlisi de les 114 experiències docents seleccionades, s’han fet una sèrie de diagrames que representen les connexions conceptuals entre ells. Després de la seva anàlisi, al text se sintetitzen, a través d’alguns exemples, els conceptes clau aplicats a les metodologies actives dels ensenyaments de l’arquitectura.En els processos experimentals, els resultats obtinguts i la transcendència social d’aquestes pràctiques, s’ha verificat fonamentalment la implementació de tres discursos subjacents en la formació general d’arquitectes: creativitat i innovació, formació ambiental i sostenibilitat i aprenentatges en solidaritat i interdisciplinarietat. S’ha detectat també un quart discurs específic per a la formació d’arquitectes a Llatinoamèrica que hem significat amb els termes arquitectures altres per referir-nos a un discurs d’una pretesa arquitectura pròpia llatinoamericana. Aquests discursos no són excloents entre si i no es presenten en estat pur sinó amb més complexitat i matisats pels altres criteris danàlisi.A partir d’aquest estudi, s’observen els canvis emergents i vigents en la formació arquitectònica a Llatinoamèrica, l’obertura, la diversitat i la flexibilitat de les tàctiques per reestructurar espais d’aprenentatge, redefinir subjectes d’aprenentatge, reformular mètodes i propòsits, i redefinir l›objecte de la formació, adreçat a un aprenentatge significatiu per a una pràctica professional orientada al servei ia la transformació social.

Els fronts fluvials són components clau per a les ciutats localitzades al costat de cursos d’aigua, resultant eixos estructurals de les urbs. Especialment des de les darreres dècades del segle XX, un gran nombre de ciutats a nivell mundial, principalment portuàries o amb diverses activitats productives a les seves costes, han afrontat la reconversió dels seus waterfronts a través de noves estratègies de renovació urbana, amb solucions creatives per donar resposta a les desconnexions existents entre l’aigua i el teixit urbà circumdant. A causa de la presència de diverses activitats i infraestructures obsoletes localitzades a àrees centrals estratègiques, aquestes regeneracions urbanes es posicionen com a espais d'oportunitat, com, per exemple, per a espais públics, per desenvolupar intervencions de valorització patrimonial i conformar una nova imatge urbana. Tot i això, aquestes transformacions també estan subjectes a interessos diversos, moltes vegades contradictoris, a causa de la generació de plusvàlues vinculades als nous usos i indicadors edilicis, així com a l'especulació del mercat davant la reinserció d'aquestes àrees de gran potencial. Si bé aquests processos són presents a escala global, les regeneracions de waterfront a Amèrica Llatina presenten particularitats específiques, que difereixen a altres contextos sociopolítics-econòmics. Aquest treball proposa contribuir al camp dels estudis de les reconversions de fronts fluvials contemporanis a través de l'anàlisi crítica de la renovació urbana de les riberes de Barranquilla, a Colòmbia, i de Rosario, a Argentina. Ambdues ciutats, de forta identitat portuària des dels seus orígens, han crescut ocupant gran part de les costes per a activitats productives, de manera que s'ha desenvolupat un imaginari per part de la població que reclama un desenvolupament “d'esquena al riu”. Tanmateix, des de finals del segle XX, Rosario i Barranquilla han establert diverses polítiques de planificació que van possibilitar transformar els seus fronts fluvials, caracteritzats en nous espais públics al costat de l'aigua, posicionant-se així, de cara al riu. Aquestes reconversions costaneres han ocasionat noves possibilitats turístiques i d'atracció de visitants i esdeveniments internacionals. A través d'una metodologia observacional i empírica d'anàlisi crítica d'estudi de casos, aquest treball indaga les transformacions esdevingudes sobre la costa urbana central dels rius Magdalena i Paranà (a Barranquilla i Rosario, respectivament), a través de l'estudi de tres eixos claus: 1. Les directrius de planejament urbà, que possibiliten la regeneració riberenca anhelada; 2. El desenvolupament de nous espais públics al costat de l’aigua; i, 3. El nou rol turístic i d'atracció d'esdeveniments que adquireixen les dues ciutats al voltant dels fronts fluvials. Aquests casos d'estudi de reconversió de waterfronts han permès establir noves relacions entre la població i el riu, produint un canvi notable en la transformació física ambiental de la façana fluvial, així com dels imaginaris dels seus habitants. Si bé ambdues regeneracions urbanes són considerades experiències reeixides, sent distingides amb premis i reconeixements col·lectius i acadèmics; encara els dos casos presenten desafiaments pendents. Per exemple, cal establir una integració més gran entre activitats, actors i interessos diversos, com també una major articulació entre les riberes urbanes i els seus deltes voltants, de gran riquesa i biodiversitat, que impliquen el desenvolupament de noves mirades, estudis, projectes i instruments de transformació que possibilitin territoris fluvials més accessibles, equitatius i sostenibles.

En els processos de regeneració urbana, la revaloració de l’espai públic i els seus configurants assumeix el potencial existent en aquests, integrant-se com a elements base a la consolidació de les dinàmiques urbanes. Així mateix, aquesta memòria continguda entesa com a herència pública, és un procés de construcció continu i participatiu en el qual forgem part del sentit de pertinença i lloc.La (re) construcció de la memòria històrica de l’Avinguda Diagonal Pedro Aguirre Cerda primer eix diagonal de Xile, ha definit en part l’estructura de paisatge de la ciutat de Concepción, sent espai contenidor de processos, socials, històrics i naturals que es van confabular de manera accidental.Lamentable i alhora idoni escenari han estat els successius terratrèmols que han fet del nostre país una terra fèrtil per replantejar i materialitzar idees. És, en la reconstrucció post terratrèmol de 1939, quan revolucionàries idees vingudes des d’Europa moderna es concreten, amb una ubicació privilegiada tant a l’espai històric, com a físic de la ciutat.L’aparició d’aquest eix, en oposició del pla escaquer fundacional, és un projecte innovador que irromp aquesta històrica tendència urbana; tenint a Xile i més específic a Concepción una oportunitat de generar idees innovadores, tendents a modificar el paisatge urbà imperant fins aleshores.Quant a la configuració espacial, és una superposició de capes històriques que en la seva evolució i materialització, l’han convertit en un cúmul d’història, que encara es troba en desenvolupament, és a dir, és dinàmica i oberta, consolidant-se periòdicament com a espai identitari del paisatge de la ciutat, unint de manera harmònica un món cívic representat per la Plaça de Tribunals de Justícia i acadèmic per la Universitat de Concepción.Es planteja desentranyar i rescatar el context històric; que posa en valor la configuració i l’articulació de les diferents parts, en relació amb la contínua transformació i constitució d’aquesta peça urbana, i la seva constant revaloració identitària en post dels processos de regeneració.

Centrats en el sentit d’urbanitat, aquest article s’ha plantejat com una aproximació a la capacitat de transformació que té el binomi sistema d’espai públic – sistema de transport públic, en els processos de reestructuració i/o requalificació urbana en diferents contextos geogràfics. Això s’aborda en termes de l’esmena o del reacomodament morfològic de certes ruptures que presenta el teixit urbà davant de la idea de l’espai públic com a sistema polisèmic d’articulació, estructuració i suport de la ciutat. Les aportacions urbanes suscitades a partir de la reimplementació del transport públic guiat a la ciutat, poden apreciar-se a la llum de l’anàlisi del cas del canal tramviari d’Ayacucho a la ciutat de Medellín, actuació urbana que ha representat una eina significativa de “fer ciutat” , de la qual es conclou que s’ha consolidat com una pauta de creixement que ha permès, alhora, projectar amb cert grau de certesa un desenvolupament urbà en un temps consensuat a partir de polítiques públiques. Aquesta intervenció ha possibilitat també la conformació d’un ambient urbà flexible (polivalent), propici per a la generació d’intercanvis espontanis i la reconnexió entre les instàncies (activitats i llocs) urbanes que presentava el teixit urbà amb les noves instàncies urbanes que s’han generat partir de la implementació del tramvia.