Sistema Regional de Información
en línea para Revistas Científicas de América Latina,
el Caribe, España y Portugal

Al fil d'una part del vessant sígnic a l'obra gràfica de Picasso derivada tant de la poètica gestual, essent el seu paradigma el llibre d'artista Le chant des morts, com de la descripció plàstica amb signes que topografien rostres i retrats com el de Balzac , observem com amb aquests mateixos elements, genera una particular corografia litogràfica dedicada al poble de Vallauris. Amb una mateixa escriptura construeix dos temes molt diferents: cares i paisatges. Motius que arriba a unir en una sola composició amb doble lectura: alhora es veu una cara i un paisatge o, al revés, segons la posició que es miri, com Tête de femme au chapeau/Paisage aux baigneuses realitzat en linòleum, una tècnica de gravat que Picasso no només va innovar, sinó a la que va donar entitat pròpia, paral·lela a l'ancestral xilografia. L'antropomorfització del paisatge és un recurs que enllaça amb una llarga i antiga tradició en pintura, des dels primerencs simbolistes a Arcimboldo, i d'aquest fins als avantguardistes i surrealistes del segle XX com Magritte, Cocteau, Man Ray, etc. Igualment, en la història del gravat sigui culte, popular o funcional, des de molt aviat van proliferar les imatges dobles de la descripció del territori mitjançant figures portadores d'atributs referents a les zones, vinculats a la mitologia, a la religió o a la significació del nom del lloc , sent un bon exemple els mapes xilogràfics de H. Bünting al llibre Itinerarium Sacrae Scripturae. La interpretació simbòlica d'aquestes obres i, especialment, la lectura doble o inversa, té la particularitat de transferir a l'espectador la difícil problemàtica d'anteposar una direcció o una altra en convertir-se en una qüestió de prioritat perceptiva singular que sovint respon a la relativitat del que tot és segons com es miri.

Al capítol anterior d’aquesta sèrie (Remesar 2021) analitzem com al llarg del temps, la complexitat funcional i social que van adquirint les ciutats es tradueixen en una tendència a la policentralitat. Si en uns moments ‘el centre’ concentrava les funcions vinculades al poder – mundà i religiós- ia l’economia, des de la Baixa Edat Mitjana podem observar una tendència a la policentralitat marcada per la segregació del centre econòmic i social – en el context de la aparició de la burgesia comercial i de l’estructura gremial de la producció dels centres del poder religiós i/o polític. Les ciutats comercials – bona part portuàries- segregaran el centre de comercial del centre religiós, però atès el seu fur de ‘ciutats lliures’ aquest centre comercial es mantindrà unit al centre de decisions polítiques locals. La plaça central de la ciutat (ciutats del Nord d’Europa i Itàlia) o l’espai de ribera, en el cas de ciutats portuàries com Nàpols o Lisboa, esdevindrà el centre de la ciutat. Com veurem en aquest lliurament, la multiplicació de centres prendrà una particular forma en el cas de Lisboa, quan el centre politicoadministratiu ‘del Rei’ -no ciutadà- s’ubicarà a l’espai del centre econòmic i comercial, esqueixant-se del centre religiós .Aquest moviment de centres suposa tant una reorganització física dels antics centres -amb pràctiques de destrucció creadora- com una construcció dels nous centres, amb el desplaçament i compartició consegüent dels elements primaris d’urbanització (Rossi 1968). En qualsevol cas, en una societat estructuralment religiosa, l’Església és present als nous centres amb la construcció de monuments, convents, esglésies i catedrals.Els models d’organització de la ciutat, els models sobre la forma del traçat, provenen tant de l’època clàssica -reelaborats per l’Escolàstica- com de les pràctiques vinculades als diferents processos de colonització i assentament que es donen a tot Europa, així com de la gradual introducció del pensament Renaixentista referit.

L’acció col·lectiva i la resiliència de la Comuna 13 de Medellín, a Colòmbia, després del conflicte armat i el narcotràfic que posicionaven el barri com el lloc més perillós i violent d’Amèrica Llatina, ha estat detonada per una intervenció pública que va millorar l’accés amb unes escales elèctriques. Al voltant d’aquest esdeveniment, ha sorgit un moviment artístic de participació comunitària, que per mitjà de l’art mural com a eina de comunicació no verbal i amb un alt valor simbòlic, ha modificat els imaginaris col·lectius i ha mitigat les problemàtiques socials, conseqüència també de la millora de les condicions econòmiques per l’atracció turística desencadenada. En aquest tipus de processos, juga un paper significatiu la difusió mediàtica com a part integral de la cultura globalitzada que capitalitza les singularitats culturals per al turisme i el sistema de consums de masses i que, tanmateix, han beneficiat els implicats amb una millora de la seva autopercepció i autoestima.

La qualitat de vida és un concepte multidimensional d’un individu o d’una societat. Ha estat influenciada per diferents factors com ara les condicions de l’habitatge, les condicions de salut, l’educació, els actius i altres serveis bàsics. Aquesta investigació tracta d’avaluar el nivell de qualitat de vida (QoL) de la llar de Berhampore Town (ciutat) al districte de Murshidabad a Bengala Occidental, Índia. La qualitat de vida de les llars es mesura a partir de vint indicadors. Aquests indicadors s’utilitzen com a dominis diferents com l’índex de capital humà, l’índex d’actius, l’índex de serveis bàsics i l’índex d’habitatge. La qualitat de les condicions de vida es determina a partir de puntuacions compostes. El resultat demostra que les condicions de vida difereixen en diferents punts d’aquesta població. Les condicions de vida de la part central són millors que les d’altres parts d’aquesta ciutat.

Per diferents motius, siguin conceptuals, formals, funcionals o materials -planxa i paper-, la partició compositiva ha estat freqüent en els gravats de gran format, en allò que anomenem gravat o estampa mural. No obstant això, aquí es tracta de casos singulars de partició de gravats de mida mitjana o petita, gravats de paisatge de Canaletto, Goya i Hokusai, la composició dels quals s’ha partit per la meitat. Una composició dividida simètricament pel que fa a l’espai mesurat i que condueix a analogies formals, simbòliques i iconogràfiques amb un altre tipus d’obres i diferents contextos des de la tradició fins a la modernitat.D’acord amb això es reflexiona sobre les interrelacions entre autors i vincles en les maneres d’observar una estampa i, especialment, pel que fa a la continuïtat fragmentada de la mirada, donat que una lectura ordenada i convencional de la composició total d’un gravat porta implícita la sensació d’avenç entre els traços negres i els espais blancs del paper entre textures, tant òptiques com tàctils, de gran proximitat i impacte sensorial. Una sensació que, de cop i volta, es veu truncada per un buit, una fractura, una esquerda o un plec segons sigui l’amplada de la vertical divisòria i segons el mitjà tècnic del gravat. I com que la reimpressió de les dues meitats de les planxes mitges, tant a Canaletto com a Goya, al·ludeix a la resistència de l’espectador a la partició, al desig per veure el conjunt primigeni, de reunir una vegada més el paisatge que abans havia estat una unitat, com una voluntat oposada a la fragmentació i tendent a allò ‘un’, a allò que es considera el complet, fins i tot per sobre de la voluntat de l’autor.

This article aims to re-read Teorí­a del túnel, the first long essay written by Julio Cortázar, in order to analyze the problematic bond between the individual and the community - scarcely studied by literary criticism- within the framework of a study about the relevance of literary surrealism and existentialism during the late ‘40s. This reading key to access a posthumously published essay almost fifty years after its production allows for the revision of the author’s entire body of work, dodging the canonic and evolutive periodization in two consecutive phases (apolitical Cortázar and politically engaged Cortázar) through the critical register of a latent communal pulse that invigorates his writing.

In 2006, the Argentine poet Arturo Carrera, together with a group of friends and his partner, the translator and cultural manager Chiquita Gramajo, created Estación Pringles, a cultural project of artistic, poetic and community intervention in the territory of Coronel Pringles, Province of Buenos Aires. Although the project was dismantled in 2015 by the neoliberal policies applied to the provincial and national State, the poetic and collective actions carried out during the development of the project still resonate and allow me to read not only the archival power that these contain, but also what the advent of this archive can do in a territory historically traversed by the story of the desert and the void: detecting a landscape and exhuming in it the fragments of life that still beat strongly.

Malvinas sea literature names the intersection between a series of Argentine literature texts about the war and literature of the sea as a genre in the Anglophone tradition. Federico Lorenz' Montoneros o la ballena blanca (2012); Patricia Ratto's Trasfondo (2012), and Juan Terranova's Puerto Belgrano (2017) disrupt the distribution of literary genres and representational spaces. Malvinas allows the sea to access Argentine literature as a territory of its own, where its specific genre takes root; in turn, the sea allows Malvinas to be told as a field of battle and adventure. This signals a difference with the presumed absence of seas and sailors in Argentine literature, and with a large part of the Malvinas fictional corpus, which takes distance from the war in time, space, and form of representation. The coincidence establishes the interdependence between both features, which constitutes the place of these novels within the literary system and as part of a genre where war is a possible form of sea adventure.

In this paper, I read Witold Gombrowicz’s Diario argentino (1968) as an exploration of the cultural ideas and characters of the ‘50s and ‘60 in Argentina. An exploration that, while describing the intellectual debates of the times of its publication, stands as a “private” alternative to the engagé literature that was hegemonic in those years. I propose that rather than confronting it, Gombrowicz’ Diario argentino looks at politics sideways, focusing on the insignificant details that political texts leave aside and refusing to define itself within the limits of a set ideology. This “awry look” enacted in the text constitutes a mechanism of distortion that opens up an alternative way of seeing and writing about politics.

Based on a comparison of their respective manifestos, this article analyses the most relevant similarities and differences between the figures of Thomas Munk/Recycler and Theodore Kaczynski/Unabomber, the real-life inspiration for the anti-technological terrorist in Ricardo Piglia's The Way Out (2013). The aim is to find out how Piglia transforms Kaczynski's ideas and what are the political implications of the shift from the real terrorist to the fictional character in the novel. If both Unabomber and Recycler share the way of instrumentalising the use of violence, the anti-capitalist approach of the latter's critique of technology constitutes the essential gap that separates them.