Sistema Regional de Información
en línea para Revistas Científicas de América Latina,
el Caribe, España y Portugal

Es va realitzar un estudi exploratori a través d'una enquesta a Comitès d'Ètica a països d'Amèrica Llatina i el Carib de parla hispana, per rellevar la seva situació davant d'emergències sanitàries i consultar els dilemes ètics enfrontats a les investigacions per a COVID-19. S'obtingueren respostes de 106 comitès, pertanyents a 14 països. Només el 24% va respondre que existia una xarxa de comunicació eficient i efectiva entre comitès, prèvia a la pandèmia. El 45% va respondre que no existien a la seva regió comitès específics per avaluar projectes vinculats a emergències sanitàries amb anterioritat a la pandèmia. El percentatge de CEI que disposava de procediments previs per avaluar investigacions en situacions d'emergències sanitàries va ser només de 7%, si bé el 52% estava en procés d'elaboració arran de la pandèmia. El percentatge de CEI que va considerar raonable un temps inferior a 5 dies per a l'avaluació de projectes de recerca va variar en virtut del disseny: 32% per als estudis observacionals i 12% per als assaigs clínics amb drogues o amb vacunes. Els tres problemes ètics principals identificats als estudis per a COVID van estar relacionats amb el consentiment informat, els aspectes metodològics i la poca informació prèvia o manca d'evidència per als productes de recerca. Considerem que cal reformular la manera de pensar els problemes ètics de les emergències cap a un abordatge global, amb un enfocament preventiu, on les xarxes de col·laboració entre els CEI haurien de convertir-se en regla.

La violència obstètrica és una forma de violència contra les dones, vulnerant drets com la salut, seguretat, integritat física i psicològica, i, en els casos més extrems, el dret a la vida. Abordarem la violència que es produeix en el part a través d'insults, falta d'informació, falta de respecte a l'autonomia i autodeterminació de la dona i violació del consentiment informat. La pràctica de procediments mèdics com l'episiotomia, medicació excessiva, privació de moviment, maniobres de Kristeller, entre altres, són factors potencials de risc per a la salut i la vida del fetus/nen. Afirmem que la violència obstètrica és, en molts casos, no sols violència contra la dona, sinó també contra el nen. Els casos en què el nen neix amb malformacions o malalties resultants del maltractament que la mare va sofrir en el part, generen responsabilitat mèdica. Recorrem a treballs en l'àrea del Dret, la Bioètica i la Salut Reproductiva i textos jurídics internacionals i nacionals. Concloem que aquest tipus de violència contra la dona atenta directament contra les leges artis medicinae i constitueix una forma de greu discriminació de gènere que mereix la censura jurídica dels Estats i de la pròpia professió mèdica. Afirmem que l'episiotomia està qualificada actualment com una mena de mutilació genital femenina, sancionable penalment. Sostenim que el dret a estar acompanyada durant el part i a complir amb el pla de part elaborat per la dona o la parella són dos mecanismes essencials per a mitigar o eliminar la violència obstètrica.

L'objectiu de la recerca és identificar els problemes epistemològics que sorgeixen en el coneixement i la praxi de la Bioètica en contextos pluriculturals i multiètnics com és la Serra Sud d'Oaxaca Mèxic, i determinar la seva relació amb els drets humans específicament amb l'Enfocament de salut basat en els Drets Humans (EBDH). El mètode és el realisme epistemològic pragmàtic de Jürgen Habermas. Els resultats mostren dos tipus de problemes: el primer és el tipus de relació subjecte-objecte de coneixement en què l'Altre és subjectivat com a objecte i instrumentalitzat; i el segon, el reduccionisme metodològic i, per tant, les formes de verificació de les proposicions veritables. Pel que fa als drets humans vinculats als problemes epistemològics, són principalment col·lectius i secundàriament individuals, en tant que el procés de coneixement és un fenomen social, comunal i històric. Concloem que la pluriculturalitat és un fenomen que complexitza i enriqueix la tasca de la Bioètica amb una realitat múltiple de tipus sensible, intel·ligible i valoratiu, aquest nexe mostra la necessitat de desenvolupar abordatges inter o transdisciplinaris que aminorin tant els problemes epistemològics com la incidència en la violació de drets humans.

Des de la pandèmia per COVID-19, diversos països han desenvolupat aplicacions digitals en salut per a ajudar a les polítiques de prevenció i cura de la població. Però utilitzen dades personals i sensibles i poden dependre d'una infraestructura inadequada per a l'emmagatzematge, el resguard i la protecció de les dades. Presentem deu criteris que han de complir les aplicacions digitals en salut per a garantir la protecció del dret a la intimitat, llibertat, privacitat, igualtat i confidencialitat de tot ésser humà. Han d'establir-se formes adequades de governança que impliquin a totes les parts interessades en el seu ús per a garantir la transparència i la responsabilitat en els processos de generació i transferència de coneixements en el sector sanitari.

L'objectiu del present article és analitzar el poder de les patents i el seu paper en la confrontació actual entre el dret a la salut (pública) i els drets a la propietat intel·lectual (patents), tots dos reconeguts per la Declaració Universal de Drets Humans. Aquest poder es basa en el control monopolístic de material biològic mitjançant les patents biotecnològiques conegudes com “patents de la vida”. L'Oficina Espanyola de Patents i Marques defineix les patents com “un títol que reconeix el dret d'explotar en exclusiva una invenció, impedint a altres la seva fabricació, venda o utilització sense consentiment del titular”. Aquest monopoli permet establir preus molt elevats, condemnant a milers de persones al que denominem “Bioprecarietat” entesa com a violència estructural contra la vida per la manca d'accés a productes patentats bàsics per a la supervivència (vacunes, llavors, medicaments, tractaments o kits de diagnòstic). En l'escenari de la pandèmia del Covid-19, la Bioprecarietat ha estat protagonista, especialment en el desigual repartiment de les vacunes entre països rics i pobres. La nostra proposta és crear un marc normatiu i comitès d'ètica de patents que serveixin per a posar límits ètics a les patents segons els criteris de responsabilitat i cautela; justícia global; i capacitats i desenvolupament humà.

El 5 de maig de 2022 el Consell Federal de Medicina del Brasil va definir i va regular la Telemedicina a través de la Resolució n. 2.314/2022. A partir d'aquest marc teòric, es proposa com a problema de recerca la següent pregunta: està la normativa brasilera capacitada per a tractar les qüestions ètiques de major incidència en la telemedicina? L'objectiu és identificar i definir les normes i principis que el metge ha d'adoptar durant la Telemedicina, posant l'accent en la relació centrada en el pacient. Posteriorment, la Resolució 2.314/2022 del Consell Federal de Medicina del Brasil es detalla críticament des de la perspectiva de tres preceptes. Com a resultat, es verifica la falta de regulació expressiva per a l'ús de les tecnologies amb finalitats mèdiques, fet que reflecteix els desafiaments ètics als quals cal enfrontar-se. Es conclou que la deficient normativitat en matèria de telemedicina ocasiona trastorns jurídics i bioètics, convergint valors i principis que pressionen la constància i integració en la relació metge-pacient. El mètode utilitzat és el de la recerca integrada mitjançant la tècnica de recerca bibliogràficas.

El Tribunal Suprem admet la reclamació de la paternitat biològica i l’expedient d’adopció com a procediments idonis per al reconeixement de la filiació derivada d’ una gestació per substitució celebrada a l’ estranger, al mateix temps que desestima el seu reconeixement quan hagi estat reclamada mitjançant la sol· licitud de la transcripció del certificat registral estranger o per possessió d‟estat. Aquesta doctrina és compatible amb la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans que obliga els Estats a reconèixer la filiació derivada d'una gestació per substitució quan hi hagi un vincle genètic entre el menor i els pares d'intenció, així com protegir l'interès superior del menor quan hi hagi vida familiar. Aquesta doctrina jurisprudencial vol protegir els drets de la mare gestant i l'interès superior del menor; tanmateix, una protecció eficaç de tots dos només pot venir des d'un conveni de dret internacional privat que reguli els requisits per al reconeixement de la filiació per part dels Estats que neguen validesa als contractes de gestació per substitució, de manera que els drets humans i l'interès superior del menor siguin garantits.

Busca analitzar els desafiaments de l'acostament mèdic i pacient en una relació intervinguda per la telemedicina i com les tecnologies asistives poden (i han de) contribuir a una atenció satisfactòria, respectant totes les dimensions del pacient, la seva individualitat i autodeterminació. L'acte de delegar el destí del pacient a la tecnologia, sense la deguda atenció i respecte a les seves limitacions i característiques individuals, és considerat un veritable retrocés als ideals paternalistes. I s'entén que la tecnologia asistiva pot ser una solució possible als problemes derivats de l'ús de les tecnologies de la informació i la comunicació. Es conclou que la integralitat dels serveis de salut només s'aconsegueix si s'atenen la realitat social dels pacients i les seves característiques individuals, a fi d'aconseguir la igualtat i l'equitat; i que l'ús pur i simple dels mitjans tecnològics no és suficient per assolir la integralitat dels serveis de salut. Es va utilitzar metodologia exploratòria, recol·lecció de dades i informació doctrinal sobre l'objecte d'estudi, seguida de la respectiva sistematització en un triple caràcter (recopilació, organització i conservació de documents), per justificar-la.

Gràcies a l'equivalència funcional entre acte mèdic i acte de telemedicina, la prestació sanitària a distància queda subjecta a les exigències deontològiques, legals i professionals previstes per a tota actuació mèdica. No obstant això, la qualificació jurídica de l'acte de telemedicina com a acte mèdic suscita el debat sobre si la prestació mèdica a distància compleix amb l'exigència de prestació personal i directa de l'acte mèdic. Aquest estudi, analitza aquesta qüestió i la seva resolució en diferents sistemes jurídics, com el francès, l'espanyol, l'alemany i l'austríac. D'aquesta anàlisi comparativa, resultaran els elements necessaris per a reflexionar sobre la nova configuració de la relació assistencial personal com a pressupost de la regulació de l'acte de telemedicina.

En 2030, el 23,4% de la població francesa tindrà més de 65 anys. La majoria d'ells tindran patologies cròniques (càncers) que requeriran una gestió integral per part dels equips de cures pal·liatives. No obstant això, el limitat nombre de llits hospitalaris i de metges suggereix que aviat serà necessari desenvolupar la telemedicina per al seguiment dels pacients en cures pal·liatives. Vam oferir a 30 pacients un seguiment mensual per teleconsulta després d'una avaluació inicial en un hospital de dia de cures pal·liatives amb la finalitat d'avaluar la viabilitat material de les consultes de telemedicina (pacients amb càncer avançat, sovint ancians) i l'acceptació d'aquesta pràctica per part dels pacients. Vam recollir l'experiència i els sentiments dels pacients respecte a aquestes teleconsultas 3 mesos després de la inclusió. Vam demostrar la viabilitat de la teleconsulta per a pacients seguits en cures pal·liatives. Els pacients estan a favor de este tipus de seguiment. No tenen cap dificultat per a connectar-se, independentment de la seva edat. Tots es beneficien d'això. S'estableix fàcilment una relació de confiança amb el seu metge, malgrat el seu desconeixement previ a la teleconsulta. D'altra banda, el nostre estudi mostra que el 65% dels pacients als quals vam proposar un seguiment per telemedicina van morir abans dels 3 mesos després de la inclusió, cosa que significa que els pacients accedeixen a les cures pal·liatives massa tard. Per això, és especialment important promoure no sols la telemedicina, sinó també l'accés precoç dels pacients a les cures pal·liatives.