Sistema Regional de Información
en línea para Revistas Científicas de América Latina,
el Caribe, España y Portugal

Matemàticament, el moviment d’un fluid es descriu mitjançant les anomenades equacions de Navier-Stokes. En l’esperit de la mecànica newtoniana, aquestes equacions haurien de determinar el moviment futur del fluid a partir del seu estat inicial. Tanmateix, i malgrat els notables esforços que s’han fet en aquesta direcció durant més d’un segle, fins ara no s’ha aconseguit demostrar matemàticament aquest determinisme, ni tampoc desmentir-lo. En aquest article es dóna una perspectiva general sobre les equacions de Navier-Stokes, el quart dels problemes del mil·lenni.

Both the scientific and philosophical problems with classic pseudosciences such as astrology and creationism are well known, leading to institutions that are not structured to promote cognitive advancement. A focus on institutions, however, also encourages recognition of gray areas, such as parapsychology, which combines scientifically dubious claims with institutions that are comparable to most social sciences in their structure. Furthermore, institutional approaches to pseudoscience also raise questions about some academically mainstream fields such as economics. In such cases, pseudoscientific aspects of practice are harder to identify, highlighting the need to place analyses of pseudoscience in a wider context of institutional pathologies.

In this paper, we develop an epidemiological approach to account for the typical features and persistent popularity of pseudoscience. An epidemiology of pseudoscience aims at explaining why some beliefs become widely distributed whereas others do not and hence seeks to identify the factors that exert a causal effect on this distribution. We pinpoint and discuss several factors that promote the dissemination of pseudoscientific beliefs. In particular, we argue that such beliefs manage to spread widely because they are intuitively appealing, manage to hitchhike on the authority of science, and successfully immunize themselves from criticism.

La vida i l’obra del geògraf i naturalista prussià Alexander von Humboldt continua exercint avui dia una gran fascinació. Part d’aquesta es justifica perquè la seva figura concentra i sintetitza els moviments, les idees i, fins i tot, les grans contradiccions d’una època de canvis profunds com és l’Europa del segle XIX. Una d’aquestes grans contradiccions és la relació entre ciència i poder. Certament, mentre que d’una banda la ciència reclamava amb més força que mai la seva autonomia, el seu valor universal, la seva «puresa» i objectivitat, de l’altra quedava enredada sovint en qüestions de poder polític i econòmic. En una era en la qual els països europeus intensificaven la carrera pel control del món, la informació i el coneixement de la naturalesa significaven un posicionament d’avantguarda a l’hora d’afrontar aquest control. I és també en aquest context que podem situar la innovadora obra geogràfica d’Alexander von Humboldt.

Santiago Ramón y Cajal, padre de la neurociencia, obtuvo el Premio Nobel de Medicina en 1906 por su teoría neuronal. Además de ser un gran histólogo, investigador y docente, mostró interés por la fotografía, la filosofía, la astronomía, el ajedrez y la hipnosis. Escribió obras científicas y biográficas muy relevantes así como los Cuentos de vacaciones. Narraciones pseudocientíficas, cinco relatos con finalidad pedagógica en los que se mezclan conceptos científicos, ficción, algo de ironía y donde siempre están presentes el microscopio y la microbiología. Los relatos plantean dilemas sociales o morales de difícil solución motivados por avances de la ciencia o por una incorrecta educación científica de la población. Cajal pretendía mejorar esa educación y desterrar falsas creencias y supersticiones.

Molt abans que es realitzessin els trasplantaments reeixits en humans, alguns escriptors n’havien narrat en la ficció. En aquest article mostrem alguns exemples i expliquem com fins i tot idees aparentment esbojarrades tenien la seva inspiració en experiments autèntics. A partir dels anys setanta, quan els trasplantaments ja s’han normalitzat, apareixen narracions que plantegen problemes reals, com la manca de donants. Les obres comentades mostren la importància que pot tenir la literatura per fer aportacions en el debat ètic i social sobre trasplantaments i per fer que arribin al màxim de sectors.

Els autors ofereixen una anàlisi de la malaltia mental en l’obra d’una escriptora clau del segle xx: Virginia Woolf. La revisió crítica del seu llegat literari ens permet acostar-nos a la que potser és una de les figuracions literàries més intenses al voltant de la malaltia, de les seues metàfores i, al temps, a les representacions, els eufemismes, silencis i monstres, plasmats en les pàgines de la vida i la singular veu d’una escriptora essencial.

En els darrers anys ha crescut l’interès per la utilització de la literatura en el context mèdic amb diferents objectius. En primer lloc, fer-ne ús com a instrument pedagògic en estudiants de medicina ha permès millorar competències professionals necessàries però difícils d’assolir en la formació biologista tradicional. En segon lloc, les narracions dels pacients han esdevingut un element de gran interès per comprendre la vivència de les malalties. Finalment, es va reconeixent la utilitat de les obres literàries com a instrument adjuvant en la millora de la qualitat de vida dels pacients. En conclusió, la literatura constitueix un element de gran interès formatiu i pot millorar la relació amb els pacients perquè permet comprendre millor els aspectes emocionals de la seva malaltia.

Today we cannot speak of the scientific community as a tightly homogeneous group. Scientific practice is based more and more on the heterogeneity of its agents, on the multitude of contributions that shape each field of knowledge, on the diversity of scientists and their networks, but also on a great variety of shapes and formulas for communication. Scientific advances follow each other faster and faster every day, and having such plural points of views and agents comes with more complexity than ever when disseminating and explaining them. This makes it difficult to transmit science to the general public with the required rigour and depth of analysis. One of the long-standing objectives of Mètode Science Studies Journal is to contribute to the placid analysis of science, which requires taking some distance but also keeping our attention on the objective, lest we lose sight of science news and novelties. The volume we are publishing this year reflects that need. It presents some of the challenges science must face immediately here and now and shows how science keeps trying to permeate society. Among these pages, the reader will find a series of texts delving on the challenges and open questions in mathematics for the next decades; following these documents, we take a look back at our past thanks to palaeontology, to understand how this discipline studies our origins in order to help us understand our present. The new Mètode SSJ issue includes also a monograph on the worrisome presence and penetration of pseudoscience in our society and an analysis of how literature has discussed health and disease. A volume collecting a plurality of perspectives to offer the reader tools to take in the complexity of science. A volume to think about science. A volume – ultimately – to make science. Martí Domínguez. Editor-in-chief of Mètode SSJ.

El propósito de este artículo es analizar la incidencia del tratamiento de las triterapias (combinación de tres fármacos antivirales, propuesto en el Congreso Internacional sobre el Sida de Vancouver en 1996) en tres textos literarios del corpus seropositivo hispanoamericano. Nuestro objetivo es rastrear las modificaciones, en relación con las narrativas del sida anteriores, en tres aspectos: el sentimiento de culpa, la vida cotidiana y la búsqueda del amor/erotismo. El corpus seleccionado está compuesto por la autobiografía Un año sin amor. Diario del sida (1998) del escritor argentino Pablo Pérez, la novela La promesante (2001) de la escritora nicaragüense Rosario Aguilar y el libro de crónicas Vivir con virus. Relatos de la vida cotidiana (2004) de la periodista argentina Marta Dillon.