Sistema Regional de Información
en línea para Revistas Científicas de América Latina,
el Caribe, España y Portugal

La literatura i la medicina tenen un vincle molt estret, ja que moltes obres s’han servit d’històries sobre la malaltia, com també s’han ambientat en instal·lacions sanitàries, entre les quals destaquen els sanatoris. El sanatori antituberculós, com a espai d’aïllament i avantsala de la mort, ha inspirat molts autors. La novel·lística del segle XX va dedicar una atenció significativa a aquestes institucions que, allunyades de la resta de la societat, condicionaven la vida dels malalts però també la seva identitat. La muntanya màgica de Thomas Mann i Pabellón de reposo de Camilo José Cela són dues referències rellevants d’aquesta producció. En la literatura catalana destaca El mar, del mallorquí Blai Bonet.

This study looks briefly at a range of ways in which writers have approached the concept of death, from expressions of personal grief, through to the ways in which attitudes to death represented in a culture are also picked up and used by writers from the culture concerned. Writers considered are mostly (but not all) from the English and Spanish language traditions, and in particular Seamus Heaney, Thomas Hardy, Miguel de Cervantes and Federico García Lorca. The point is made that not all writing about death is centred on death as a source of personal grief, though a great deal is. Also considered is the way in which some writing about death is transparent, and in a sense overtly simple, while other writing is less so, and may even seem obscure.

En pocs anys, el camp del DNA antic ha passat de ser una disciplina anecdòtica i artesanal a convertir-se en un dels camps científics més dinàmics, que està generant dades genòmiques massives de centenars d’individus del passat. Aquests inclouen des d’hominins extingits com els neandertals o els denisovans fins a humans prehistòrics que ens informen del poblament recent dels continents. La paleogenòmica proporciona informació directa, en l’espai i en el temps, d’aspectes adaptatius i demogràfics de les poblacions humanes, i posa també de manifest patrons complexos de migracions passades que ens ajuden a entendre la diversitat actual. El desenvolupament que viu la disciplina és una oportunitat única per establir vincles col·laboratius amb arqueòlegs i antropòlegs i bastir així una visió autènticament multidisciplinària de l’estudi del passat.

Las pseudociencias están presentes y son aceptadas con naturalidad por amplios sectores de la población. A pesar de su potencial peligrosidad, la enseñanza de las ciencias no las tiene en cuenta e, incluso, algunas universidades han llegado a ofrecerlas de manera reglada. En este trabajo se pretende conocer el grado de aceptación de estas creencias por parte del profesorado de secundaria de ciencias en formación, donde se han detectado porcentajes importantes de aceptación de las pseudociencias.

Les afirmacions i els arguments més freqüents trobats en fòrums i pàgines web de pseudociència en favor de l’existència dels deixants dels avions, que anomenen chemtrails, es refuten a partir de l’explicació científica del procés de formació dels deixants de condensació o sublimació dels avions, els coneguts contrails. Es descarta la hipòtesi de l’existència dels chemtrails, ja que aquests no difereixen en res dels contrails, els quals són de natura hídrica i resultat d’un procés físic referenciat en nombrosos estudis desenvolupats des de començament de l’era de l’aviació, a començament del segle XX, fins a l’actualitat. L’article permet concloure que els chemtrails de la pseudociència no són res més que els contrails que defineix la ciència.

En aquest article analitzem quins són els trets que conformen els humans actuals a partir de la seva gènesi. L’objectiu és caracteritzar l’evolució biològica i cultural de la humanitat en el marc evolutiu de les espècies del nostre gènere. Jerarquitzem quines són les característiques que ens distingeixen dins del regne animal: fabricar una gran diversitat d’eines, el control del foc, el llenguatge, el ritual funerari, etc. Hem de descobrir si realment l’augment de complexitat només es dóna en la nostra espècie o es tracta d’un procés pel qual altres espècies també han passat o passaran.

En este trabajo se pasa revista a las principales cuestiones que afectan a la evolución del género Homo, como es el caso de su origen, el problema de la variabilidad en Homo erectus y el impacto de la paleogenómica. Todavía no se ha llegado a un consenso sobre el candidato australopitecino que dio lugar a los primeros representantes asignables a Homo. Esta discusión afecta incluso al propio reconocimiento de las especies H. habilis y H. rudolfensis. Por lo que respecta a la cuestión de la variabilidad de los primeros paleodemes asignados a Homo, los hallazgos realizados en el yacimiento georgiano de Dmanisi han puesto en cuestión algunos de los criterios utilizados hasta ahora para distinguir entre especies como H. erectus o H. ergaster. Finalmente, la irrupción de la paleogenómica ha puesto en evidencia que el flujo genético entre antiguas poblaciones de homininos fue mayor de lo esperado.

Paleoanthropologists who worry about how nature is organized into species, and about what we should call them, are very often accused by their peers of «just arguing about names». This implies that basic taxonomy is a boring clerical operation that should be dispensed with as quickly as possible or even ignored, so that we can get to the really interesting questions about human evolution. Yet the reality is that we shall never understand the events of the intricate human evolutionary play if we cannot accurately identify the actors who participated in that drama. This article looks briefly at how our current supremely woolly concept of the genus Homo has come about, as background for urging a more rational approach to defining it.

La pseudociencia presenta una alarmante presencia en el contexto de la psicología clínica y es, además, muy peligrosa. Como conjunto de ideas pseudocientíficas, la pseudopsicología clínica muestra la peculiar característica de constituir toda una tradición paralela a la psicología, con numerosas ramificaciones y desarrollos teóricos y prácticos interrelacionados. En este escrito repasaremos esa tradición, desde la hipnosis pseudocientífica hasta el psicoanálisis, y desde la new age hasta la actual neuropseudociencia. Tras ello, revisaremos algunos de los peligros de la pseudociencia relacionada con los trastornos mentales.

In the onset of our journey as a governing team, many feelings and ideas intermingle. In my case, as the new Vice-Principal for Research of the University of Valencia, I enthusiastically take on the responsibility of coordinating and facilitating the work of the researchers of the University of Valencia. Evidently, many challenges exist and resources are limited, but in recent years we have also managed to maintain and even increase research activity in science and humanities. Carlos Hermenegildo. Vice-Principal for Research of the University of Valencia (Spain).