Sistema Regional de Información
en línea para Revistas Científicas de América Latina,
el Caribe, España y Portugal

La crónica urbana está presente en las letras argentinas ya desde el siglo xix, sin embargo es llamativa la ausencia de algunos enclaves de gran peso demográfico y social, como es el caso de las ciudades de periferia. El objetivo de este trabajo es analizar de qué modo Mario Castells representa la ciudad de Villa Gobernador Gálvez, situada al sur de Rosario, en su Trópico de Villa Diego (2014), mediante una aproximación comparativa con otras crónicas urbanas, cuyas vertientes mayores las ofrecen la mirada del cronista foráneo o el registro periodístico sensacionalista. De este modo, se observa qué cambios opera la mirada endógena, esto es, la de un cronista que es parte de ese paisaje humano que viene a representar. Sin perder nunca el foco de la crónica de corte histórico-político, Castells hace uso de recursos que evidencian el trabajo intelectual de un grupo social al que se le niega, desde la hegemonía, esa posibilidad de intervención en la esfera de la producción discursiva y cultural.

Aquest article dona compte de la investigació pre-doctoral que vaig emprendre sobre la trajectòria de la fotògrafa Felka (Buenos Aires, 1929), pseudònim utilitzat per Ilse Fusková. Felka conforma el model de Nueva Mujer que es val de la seva independència per a circular pel Buenos Aires dels anys cinquanta amb una càmera fotogràfica a les mans. La seva posició externa al sistema del art li ofereix un marc de llibertat a l’hora de fotografiar les bretxes del procés modernitzador, així com també de retratar dones que participen en el camp cultural i artístic. El seu registre visual és fonamental en la construcció de noves subjectivitats i en la subversió dels rols assignats. Felka ens proporciona un important material per a reflexionar sobre les formes de crear i de circular de la Nueva Mujer.

A partir de l’encreuament entre arxiu, ficció i espai domèstic, indaguem algunes arestes de la relació entre Victoria Ocampo i Silvina Ocampo, la seva obra, i el seu entorn quotidià. Des de perspectives feministes, les cases i les relacions familiars, amb els vincles d’obediència, amor i conflicte que comporten, ofereixen un camp privilegiat per explorar la construcció del sistema d’identitats individuals, sexuals i generacionals que deixarien la seva empremta a l’escriptura de les Ocampo i a les seves formes d’intervenir a la cultura, interrompent i desviant costums i cànons, tradicions, veus i escriptures.

El principi del segle XX va marcar l’inici d’una evolució en el model de dona que va donar lloc a una transformació en les relacions de gènere que havien existit fins aquell moment. De mica en mica, el "món femení" es va anar incorporant a esferes atribuïdes al masculí, com és el cas dels diaris i la premsa. Partint d’aquestes qüestions, aquest article proposa una anàlisi de la correspondència que vint-i-cinc dones periodistes van enviar a Miguel de Unamuno durant la primera meitat del segle XX. La selecció s’ha realitzat dins el conjunt epistolar femení, que es conserva a la Casa-Museo Unamuno de la Universidad de Mitjançant una perspectiva metodològica qualitativa, es pretén reflexionar sobre les idees, inquietuds i preocupacions que aquestes periodistes van compartir amb el famós escriptor espanyol. Els resultats obtinguts permeten realitzar una aproximació a les maneres de pensar i de viure de les primeres dones que van començar a exercir com a periodistes durant l’època unamuniana.

Des dels estudis de gènere, així com des de la historiografia literària contemporània, s’ha començat a promoure recentment el (re)descobriment d’escriptores, artistes i intel·lectuals en general de la nostra Edat de Plata, amb el propòsit d’evidenciar les seves aportacions culturals a la contemporaneïtat, sovint silenciades i oblidades. La recuperació d’escriptores i artistes d’aquest període significa no sols una sortida del "anonimat" per aquestes dones, en un procés que és, sens cap dubte, d’absoluta justícia; sinó que tanmateix comporta una revisió del cànon de l’Edat de Plata, qüestionant les assumpcions i interpretacions consolidades en la nostra tradició crítica, a més de recuperar una gran quantitat de producció literària i identificar el caràcter patriarcal de les nostres elits culturals i artístiques a les portes de la modernitat. Un dels casos que més destaquen d’aquest grup de dones "silenciades" és el de María Lejárraga, figura fonamental i molt activa al Modernisme hispànic, que, per un cúmul de circumstàncies —començant per les seves pròpies decisions, al adoptar des de bon principi el nom del seu marit com a pseudònim—, va acabar convertint-se en un autèntic fantasma, malgrat la seva gran rellevància per les lletres hispàniques de la primera meitat del segle XX.

A principis del segle XX, en un context de creixent erotització de la cultura, els espectacles teatrals van assistir als primers nus femenins. En el present assaig s’analitza el paper del cos de la dona i la diversitat de significats que es deriven de la seva exhibició. Amb aquest propòsit, es pren com a referència una de les obres de major èxit de la Segona República, La pipa de oro, la importància de la qual dins del període rau en ser la primera en mostrar el pit femení nu. A partir de l’entrellaçament de la història social, la història de la sexualitat i la teoria feminista s’aborda la doble lectura que planteja la qüestió: la perpetuació del rol tradicional de la dona-objecte o el seu alliberament. L’examen discursiu del llibret i l’anàlisi hemerogràfic de la seva repercussió social serviran com a eines complementàries a l’hora d’abordar la dualitat de la problemàtica. L’estudi comparat d’ambdues postures revela que només la confluència de totes dues, entenent l’una com a conseqüència de l’altra, permet comprendre globalment un fenomen tan complex.

Aquest article parteix del supòsit que entén la participació de les dones a la premsa com una pràctica de sociabilitat femenina influenciada per l’escriptura. En aquest sentit, s’estudiarà el cas de la revista de l’Escola Normal N°1 de la ciutat de Rosario, editada durant els anys 1925-1929. En l’elaboració d’aquesta revista van participar mestres graduades i estudiants, tant en condició d’equip editorial com d’escriptores. Les notes publicades van abordar temes relacionats amb la vida social i política de les dones del magisteri, i no temes didàctics o pedagògics. Amb això, concloem que aquest fou un espai de reunió i posada en comú de temes femenins per a la sociabilitat cultural i política de les dones.

El 18 de març de 1939 es va estrenar al Cine Cuyás de Las Palmas de Gran Canaria l’obra teatral El enigma, una adaptació de la novel·la El enigma de los ojos grises, publicada per Josefina de la Torre amb el pseudònim Laura de Cominges a l’editorial familiar La Novela Ideal. Aquest article aborda el context creatiu i el procés de muntatge i publicitat que va envoltar la peça atribuïda a Claudio de la Torre, qui en va assumir la direcció escènica. A més a més, s’estudia el seu ressò dins la trajectòria dels germans De la Torre en la immediata postguerra i la seva incorporació a les estructures del Teatro Nacional amb la finalitat d’entendre la importància de la estrena de El Enigma.

Chicas muertas (2014) tracta sobre la investigació de tres assassinats de dones que van tenir lloc als anys vuitanta a Argentina i que, en el seu moment, van quedar impunes. La veu narrativa reconstrueix aquestes històries individuals i visibilitza com aquestes morts van ser un problema de matriu col·lectiu, quan encara la caràtula de femicidi no existia ni per la Llei argentina ni pels mitjans de comunicació. Aquesta obra està catalogada com a no-ficció; no obstant, conté tots els elements necessaris per ser llegida des de la òptica del neopolicial contemporani ja que, tal i com anticipa el seu títol, tot en ella té a veure amb violència, dones víctimes i una narradora — investigadora— a la recerca de respostes i de la justícia que l’Estat no ha sabut proveir. A la vegada, és un relat travessat per marques de suspens i tensió constant que l’apropen a l’estètica del policial.

Aquest article analitza tres sainets de Pilar Millán Astray, El juramento de la Primorosa (1924), Mademoiselle Naná (1928) i Los amores de la Nati (1931), per proposar que en ells s’hi manifesten certes contradiccions en com s’hi tracta a la dona pròpies del feminisme catòlic de l’època. Si, d’una banda, es ressalten valors tradicionals com la honra o virginitat, la bondat, el patriotisme i la fe religiosa, d’altra es defenen aspectes més liberals com la fortalesa, la independència, el treball remunerat i la culpabilitat dels homes que enganyen les dones amb falses promeses. Tot i l’èmfasi en la puresa de la dona i els finals feliços, sovint precipitats, en aquestes obres es transmet un missatge a favor de la llibertat de la dona dins els marcs socials tradicionals del moment.