Sistema Regional de Información
en línea para Revistas Científicas de América Latina,
el Caribe, España y Portugal

Se reseñó el libro: Milagros de Nuestra Señora.

En este número no se incluyeron resúmenes ni palabras clave.

En este número no se incluyeron resúmenes ni palabras clave.

Se reseñó el libro: Análisis de la conversación.

En este número no se incluyeron resúmenes ni palabras clave.

Las reseñas se consignan a continuación del libro (o artículo reseñado). Cuando éste se ha descrito en una entrega anterior de la Bibliografía, se pone entre paréntesis el número de ficha correspondiente. También se hacen referencias a ediciones anteriores de una obra, a tomos anteriores de una obra en curso de publicación, etc. En estos casos, la cifra que precede al número de referencia indica el volumen de la NRFH en que figura la ficha en cuestión. Así, el "núm. 39-39695" corresponde a la ficha 39695, la cual está en el volumen 39 de la NRFH. Cuando no hay cifra inicial, ha de entenderse que el número remite a una ficha incluida en el presente fascículo.  

The cogency and relevance of the latest developments of the law of 29 July 1949 No. 717, its potential impact in urban life and the emotional quality of the people, led to the Artistic, Cultural and Natural HeritagebInstitute (IBC) of the Emilia Romagna Region to initiate the registration of the works created by the law of 2% in the area through extensive investigation that led to the results disclosed in the book the percent for art in Emilia-Romagna, published by Composers in 2009. the census, carried out on the documents of numerous institutional archives of the region, led to the discovery of poor and karst application of the law, however, has highlighted an artistic heritage that visually marks the territory and that most of the time it was made without contextualization with the reference architecture and with a percentage that tells, with qualitative discontinuity, the history of the last sixty years, with highlights either local or national origin. As it is in its institutional tasks, the IBC wanted to proceed to the exploitation of this artistic heritage with the book and a day of international studies, a database and a traveling exhibition, all accessible on our sitehttp://ibc.regione.emilia-romagna.it/istituto/progetti/progetti-1/percento-per-larte/percento-per-lartein- emilia-romagna.The IBC has set up a group of institutional inter studio who worked on the assumption of a regional adaptation of the law - which competitor authority has roots in Art. 118 of the 3/2001 national law - for the purpose of delivering to the Board of the Emilia-Romagna Region an innovative document, which draws inspiration, with originality, the European experience of France and Germany. The document which emerged from the inter institutional study group set up by IBC, which saw the working table the experts, is the Regional Law Draft for art in public works in Emilia-Romagna. The Emilia-Romagna Region has not legislated on then but has affected the state law, which implemented the gradual indications that the financial commitment of our article 4 of the draft placed in the DL 24/01/2012, n. 1. This will hopefully result in amore usual application of the law, avoiding reversals of proportion to the art of other objectives.

MAXXI, the National Museum of XXI Century Arts, is one of the most important works of public art created and inaugurated in the most recent years. The project, designed by the Anglo-Iraqi architect Zaha Hadid, was selected following an international competition held by the Ministero per i Beni e le Attività CulturaliIt was assigned in 1998 and the work has been realized starting from 2000. To apply the so-called “2% Law” the Ministero delle Infrastrutture and the Ministero per i Beni e le AttivitàCulturali promoted a competition which took place between 2008 and 2009. Among the 554 candidacies the jury selected five artists (Jenny Holzer, Joseph Kosuth, Maurizio Mochetti, Alfredo Pirri, SislejXhafa) for a work of art to be realized in the lobby and six artists (Piero Golia, Massimo Bartolini, Daniel Buren, Olaf Nicolai, Wilfredo Garcia Prieto, Massimo Grimaldi) for a work of art to be placed outside the museum. The winners were Maurizio Mochetti who realized for the hall Linee rette di luce nell’Iperspazio curvilineo, and Massimo Grimaldi who created Emergency’s Paediatric Centre in Port Sudan supported by MAXXI for the external area of the museum.

En els noranta, la degradació final del sistema ferroviari estatal impulsada pel president Carlos Menem en el marc d’una sèrie de normes neoliberals va implicar, paradoxalment, que les restes materials es convertissin en una atracció per a l’art públic regional. En aquest llavors, el Museu Municipal d’Art de Badia Blanca va impulsar un Simposi Nacional d’Escultura Monumental convidant a deu artistes a utilitzar la ferralla de ferro des del paradigma modern d’art autònom. Les obres van ser instal·lades en una part del entubament de la riera Napostá, que va ser integrat a altres accions de planejament urbà que van valoritzar la zona nord de la ciutat. El nou parc lineal va començar a ser anomenat Passeig de les Escultures. Dues variables reafirmen la categoria d’art públic en aquesta activació de la memòria ferroviària. En primer lloc, l’espai on estan emplaçades és públic, en tant és de propietat estatal i, sobretot, per ser de lliure accés. Al seu torn, els debats posteriors suscitats pel suport artístic no tradicional, per la col·locació de cèrcols en tres de les obres i pels costos de la posada en valor del sector a 2016/17, impliquen una operació que ha superposat una dimensió ideològic -política (esfera pública) a la territorial. D’altra banda, en les fonts documentals la paraula “públic” ha estat utilitzada en referència a representacions socials vinculades amb l’exhibició i la recepció. El caràcter durador dels vells ferros ferroviaris ha permès que les formes instal·lades al parc lineal siguin constructores de diferents esquemes intel·lectuals que, segons el registrat, majoritàriament no han remès a les històries que han travessat al material ni a les accions que van desarticular el sistema de transport. En síntesi, si bé les escultures del Passeig introduir la no figuració monumental en un sector de la trama urbana bahiense i van complir un paper pedagògic d’actualització artística, no han operat com a adequats dispositius de memòria.Paraules clau: art públic, memòria ferroviària, Passeig de les Escultures, Badia Blanca, Argentina.

En els noranta, la degradació final del sistema ferroviari estatal impulsada pel president Carlos Menem en el marc d’una sèrie de normes neoliberals va implicar, paradoxalment, que es convertís en una atracció per a l’art públic regional. En aquest llavors, el Museu Municipal d’Art de Badia Blanca va impulsar un Simposi Nacional d’Escultura Monumental convidant a deu artistes a utilitzar la ferralla de ferro. Segons el paradigma modern d’art autònom, se’ls va trobar posteriorment un emplaçament en un parc lineal que va començar a ser anomenat Passeig de les Escultures. En aquest article s’aborda la segona etapa en tant vehicle de memòria. Al segle XXI, la utilització dels edificis abandonats amb fins culturals va ser paral·lela a un començament de reactivació ferroviària portada endavant pel kirchnerisme, no obstant els seus efectes no van ser sentits en aquesta regió. La creació del museu-taller Ferrowhite (2003), la presentació del projecte Intempèrie a la Biennal Regional d’Art el 2014 i les accions de l’Associació Amics de l’Estació Nicolás Levalle en aquest mateix any, han promogut una memòria que es debat entre la poesia de les ruïnes i la recuperació patrimonial. Aquestes propostes ubicades a llocs específics s’han recuperat els seus contextos històrics i teixit en ells entramats socials mitjançant pràctiques participatives i col·laboratives, creant les condicions de possibilitat perquè es generin picades d’ullet còmplices entre els integrants i es transformin en “llocs encantats” (de Certeau). Al seu torn, tenint en compte que es plantegen a si mateixes com a centres i les seves pràctiques emergents han estat produïdes des d’una ambigua frontera artístic-històric-polític-social, aquestes iniciatives de base comunitària poden ser caracteritzades com cartografies frontereres.