Sistema Regional de Información
en línea para Revistas Científicas de América Latina,
el Caribe, España y Portugal

La vida i l’obra de la polifacètica escriptora canària Mercedes Pinto personifiquen a la dona moderna que sorgeix a l’Edat de Plata i prefigura un concepte i un ideal al que contribueix amb les seves novel·les, obres teatrals, conferències, prosa periodística i amb el seu variat i intens activisme. Després d’haver impartit, a la Universidad Central de Madrid, la conferència "El divorcio como medida higiénica" al novembre de 1923, Pinto va haver de marxar del país i exiliar-se a l’Amèrica Llatina, on va viure la resta de la seva llarga vida, que va transcórrer entre Uruguai, Xile, Cuba i Mèxic, i on va gaudir de popularitat i reconeixement. Aquestes pàgines volen sumar el seu nom al d’aquell conjunt de dones de l’Edat de Plata que van fer un pas endavant a la vida pública per reclamar drets i espais de llibertat i d’autonomia personal, mostrant algunes de les idees, paraules i reflexions feministes que Pinto va compartir amb la seva polèmica conferència sobre el divorci i amb els articles que va publicar als diaris de Montevideo i La Habana, convertits en un canal de difusió i una eina pedagògica sobre la dona moderna.

La correspondència entre les escriptores Carmen Laforet i Elena Fortún comença al 1947 quan, desde Madrid, Laforet escriu a la que considera la seva "mare literària", que encara es trobava exiliada a Buenos Aires. Ja a Barcelona, la comunicació epistolar entre les dues continua i els proporciona un mitjà per intercanviar llibres i lectures. Tot i que, a mitjans de 1951, Elena Fortún és ingressada en un sanatori, la correspondència, cada vegada més espiritual, no s’atura fins poques setmanes abans de la seva mort.

Amb la seva "raó poètica", María Zambrano va aconseguir trobar, a mesura que buscava, un mètode possible del descobriment de l’ésser enfront de si mateix, a partir d’un pensament que permet la màxima amplitud, des de la mínima violència. Ontologia adequada, que per ser-ho s’ofereix com a model teòric possible no sols a l’estat fragmentari de les humanitats, sinó, per això mateix, a la teoria feminista.

Aquest article constitueix un primer intent de reconstruir la història d’Afia Begum, esposa—i després vídua— d’Abdul Hamid (un immigrant de Bangladesh al Londres Thatcherià), l’entrada de la qual fou acceptada per la British Home Office el 1982, uns mesos abans de que el seu marit morís tràgicament en un incendi a East London. A la seva arribada al Regne Unit, a Afia se li va comunicar que, degut al decés del seu marit, el seu permís de residència ja no era vàlid; el que la convertia en una immigrant il·legal a Anglaterra. En el procés de reconstrucció d’aquests fets, revisitaré també la història inèdita del Sari Squad, un grup de dones asiàtiques que van lluitar feroçment, tot i que de forma pacífica, per impedir la deportació d’Afia. Malgrat que Afia va ser finalment deportada el 8 de maig de 1984, el seu cas va tenir ressò al Tribunal Europeu dels Drets Humans i es va debatre al Parlament Europeu. En ambdós casos, la prepotència de la British Home Office fou força criticada. Com a conclusió, exposo, en un sentit literari, una clau hermenèutica per analitzar la història d’Afia a través d’un posicionament escèptic amb una lectura en termes binaris d’èxit-derrota/victimització-supervivència d’una dona estrangera que lluita contra un estat racista. Per fer-ho, empro la “connexió entre el nacionalisme i la heteronormativitat reproductiva” tal com la teoritza Gayatri Chakravorty Spivak amb la fi d’argumentar que el cas de la deportació d’Afia suggereix que la seva nacionalitat sols pot ser determinada a través de la del seu marit; el que acaba alterant i transcendentalitzant doblement la seva nacionalitat, reduint-la a la seva heteronormativitat reproductiva sociobiològica, impregnada per la petjada críptica del fantasma del seu marit, que es va convertir en el summum bonum de la seva estatalitat desproveïda.

L’objectiu d’aquest estudi és conèixer en profunditat la relació d’amistat entre Concha de Albornoz (1900-1972) i Rosa Chacel (1898-1994), a través de l’anàlisi del corpus epistolar format per les cartes que Albornoz va enviar a Chacel durant quatre dècades (1936-1971). L’enorme fissura espai-temporal que va obrir el desterrament de les biografies de les dues pensadores, juntament amb les dificultats pròpies de l’exili, es reflexen en una correspondència constantment interrompuda per llargs períodes de silenci. El nostre article proposa una interpretació d’aquests silencis problemàtics, que no segueixen una causalitat explícita, a través d’una lectura "completa", que inclogui tant els temps d’escriptura com els períodes d’absència de correspondència. La nostra interpretació té en compte el caràcter específic del silenci en cada una de les corresponsals. Per tal d’entendre les interrupcions epistolars, ens han estat d’ajuda el concepte derridià de diferència i les reflexions teòriques d’Steiner sobre el silenci a la literatura. Sobre aquesta base, la nostra lectura de les cartes fa una distinció entre el que denominem el "silenci introspectiu” de Rosa Chacel i el “silenci resignat” de Concha de Albornoz.

Després d’haver obtingut el títol de professora de dibuix, gravat i modelat a la Escuela de San Fernando de Madrid, Delhy Tejero (1904-1968) comença a desenvolupar una notable tasca com a il·lustradora. Entre 1930 i 1935 col·labora amb el suplement infantil de Crónica il·lustrant contes d’Antoniorrobles, José Santuguini, Elena Fortún, Sara Insúa i Josefina Carabias, d’entre altres. Aquest article analitza la relació que va mantenir Delhy Tejero amb alguns escriptors durant la Segona República espanyola, centrant-se particularment en l’anàlisi de les il·lustracions que va realitzar pels contes que Elena Fortún va publicar a la revista gràfica Crónica. A més a més, com es demostrarà, el conte "Colasín" —publicat per Elena Fortún a Crónica, el 1932, amb il·lustracions de Delhy Tejero— influeix en l’escriptura de "Un niño al revés", la seva primera narració infantil. L’objectiu final d’aquesta investigació és mostrar com la gran capacitat de fabulació de Delhy Tejero necessita tant el pinzell com la ploma per deixar fer la seva imaginació.

L’objectiu d’aquest article és analitzar la presència i el funcionament de l’humor en algunes propostes artístiques feministes i determinar els seus punts de tensió i confrontació amb el discurs dominant. El nostre argument té com a base dos treballs precedents relacionats amb l’humor (Bajtín, 1987; Eagleton, 2021) i algunes investigacions que van analitzar el seu potencial dins del feminisme (Merrill, 1988; C. Atance, 2018; Álvarez, 2018). Partint d’aquesta base, intentarem establir una connexió amb la defensa del caràcter comunicatiu de la confessió postulada per la filòsofa María Zambrano. L’objectiu serà mostrar com l’humor entra en escena des d’un cos concret, situat (Haraway, 1995), afectat (Garcés, 2013), amb la intenció de desconfigurar les estructures hegemòniques del pensament i proposar altres visions i significats més amplis. Un procés creatiu i comunicatiu que sorgeix de la complexitat de la vida per formular al camp de l’art la pregunta sobre què és possible a través dels imaginaris radicals que ofereix l’humor.

Carlota O’Neill de Lamo (1905-2000) va ser una dona polivalent, com la majoria de les modernes: escriptora, periodista, dramaturga, empresària, productora de televisió i de radio, activista..., una trajectòria professional que encara a hores d’ara es desconeix a causa del seu empresonament i el seu exili. Moltes de les seves posicions ideològiques les transmet a la seva producció. Va ser pionera del teatre proletari a Espanya, i el tema escollit per la seva primera obra va ser la situació de les treballadores. A tota la seva producció memorialista —que no es resumeix sols a Una mexicana en la guerra de España (1964)— mostra un interès especial per la marginalitat i els baixos fons. Des de la seva primera obra de teatre, Al rojo, de 1933, passant per les seves memòries i altres obres inèdites, la prostitució és un dels temes essencials. D’aquesta manera, busquem indicis en la seva obra per respondre a la següent pregunta: Era Carlota O’Neill abolicionista?

Aquest article proposa una aproximació a l’obra del sevillà Nazario Luque, en concret al còmic Purita (1975-77) des de la Teoria del afecte. En primer lloc, es contextualitzarà l’obra en el marc de la Transició espanyola, analitzant el desenvolupament de la cultura underground, el feminisme i la seva influència en la creació d’una determinada "comunitat emocional". Després, es procedirà al estudi del personatge de Purita com a icona d’una societat naixent; en aquest sentit, l’obra de Nazario es veu reforçada, ja que la seva creació exemplifica el gestació i desenvolupament d’una nova "estructura del sentir". D’aquesta manera, s’aprofundirà en un seguit d’aspectes —família, societat i sexualitat— amb la finalitat de desentranyar les propostes i denuncies exposades per l’autor en el sensible període de l’Espanya pre-democràtica.

Aquest article ofereix una descripció i anàlisi de les manifestacions existents de l’activisme antigrassofòbic a comptes d’Instagram d’Espanya i Amèrica Llatina. Per tal de contextualitzar el tema, definim els principals conceptes d’activisme antigrassofòbic, descrivim les formes d’opressió que pateix el col·lectiu i revisem la relació, no exempta de friccions, entre el feminisme i l’activisme antigrassofòbic. Després, oferim un estudi d’algunes publicacions i comptes d’Instagram que reflexen certs punts de debat essencials en el moviment avui: la lluita contra la invisibilització dels cossos grassos, l’empoderament del subjecte gras mitjançant l’apropiació d’insults, l’expressió pública de la ferida mitjançant la confessió personal i, en definitiva, la politització del concepte.