Sistema Regional de Información
en línea para Revistas Científicas de América Latina,
el Caribe, España y Portugal

The phenomenon of the fictionalization of journalistic writing will be explored, by following Marie-Ève Thérenty and Sarah Mombert, who analyze this discursive process in which the reality, the facts themselves, are treated as fiction in journalistic genres such as the chronicle, the fait-divers, the travel story, the reportage and, even, the interview. These textual exchanges, which will problematize the relationship between journalistic writing, fiction and reality, are the issues that will be examined in some Mexican newspapers of the early Twentieth Century. To this analysis it will be added the consideration of material conditions and reading practices as possible indicial elements of the phenomenon.

Hem observat que les construccions fer/donar + substantiu psicològic en català antic i medieval tenen una distribució diferent a la que es dóna en català actual. Concretament, actualment s’hi observa una predilecció per l’ús del verb fer, tria que contrasta amb altres llengües, com ara el castellà: fer por vs. dar miedo. Tanmateix, en la llengua antiga hi ha “no·∙m fa paor” al costat de “los que·∙t donen por”. En aquest article es presenta un estudi exhaustiu de les construccions fer+substantiu psicològic i donar+substantiu psicològic en català antic i medieval (ss. XIII-­‐‑XVI) amb un doble objectiu. D’una banda, descrivim quines són les construccions primitives de què parteixen aquestes construccions i quin és el procés pel qual esdevenen aptes per a l’expressió de les emocions. De l’altra, demostrem que les construccions amb fer i donar descriuen escenes diferents en la llengua antiga i que la preferència actual per fer és causada per la proximitat de les dues escenes en alguns contextos i per la freqüència d’ús. En aquest sentit ens han estat útils els conceptes proporcionats per la Gramàtica de Construccions Cognitiva (GCxC) de Goldberg (1996).

Talmy (1991, 2000) clasifica las lenguas en dos tipos, de marco-­‐‑verbal y marco de satélite, según dónde codifiquen el componente del Camino en la expresión verbal de un evento de movimiento. Las diferencias de codificación entre estas lenguas se reflejan en el uso en línea de los hablantes, lo que hace que su estilo retórico sea diferente aunque describan un mismo evento (Slobin 1996). La mayoría de los estudios en este campo, se ha centrado, por un lado, en el movimiento físico y, por otro lado, ha tomado como base empírica datos con un contexto muy limitado. Este artículo analiza la lexicalización de los eventos de movimiento metafóricos en textos pertenecientes a géneros específicos. Partiendo de un corpus de 600.000 palabras que incluye reseñas de arquitectura, tenis y catas de vino en español e inglés, se investiga (a) si las diferencias de lexicalización y de estilo retórico entre el español y el inglés en los eventos de movimiento planteadas en estudios anteriores se mantienen en géneros no narrativos y, (b) si la idiosincrasia de cada género tiene consecuencias tipológicas que afectan a la creatividad y la expresividad en la descripción de los eventos de movimiento metafóricos.

El propòsit d'aquest article és explorar tant el paper del canvi semàntic en la creació i desenvolupament del llenguatge científic com la interacció entre aquest i el llenguatge comú quotidià. Per a aconseguir aquest fi, es tindran en compte els principis teòrics de la semàntica diacrònica de prototips de Dirk Geeraerts, juntament amb les idees sobre la influència de la lingüística cognitiva (George Lakoff) en el canvi semàntic que ha desenvolupat Györi Gabor. L'anàlisi de termes trobats en l'astronomia i en textos històrics des dels segles XVIII i XIX revela que la metàfora és el mecanisme cognitiu fonamental involucrat en els canvis semàntics que van del llenguatge científic fins al vocabulari d'ús comú.

Les publicacions realitzades des del camp de l’anàlisi del discurs en espanyol no inclouen habitualment les fórmules generalitzadores dins la categoria dels marcadors del discurs, una postura que també es defensa en aquest treball i que explica la carència d’estudis sobre aquestes unitats en l’àmbit hispànic. Per aquest motiu, aquest article presenta una descripció de les fórmules generalitzadores en l’espanyol peninsular centrada en tres aspectes fonamentals: les formes més freqüents, la seva naturalesa semàntica, i les funcions discursives que cobreixen. L’estudi es basa en una sòlida base empírica (3 700 000 mostres extretes de dos corpus orals, el Corpes XXI i el Corpus Val.Es.Co.) i, a més, té en compte diferents tipus de textos i gèneres discursius. L’anàlisi se centra en dues macro-funcions pragmàtiques interactives (cortesia, atenuació, intensificació) i metadiscursives (delimitació, marcació de llocs de transició discursiva i planificació sobre la marxa). Aquestes dues macro-funcions són el resultat de la pèrdua del significat referencial original causat per un procés de desemantització parcial que dona pas a uns usos relacionats amb el coneixement compartit en la interacció. Les dades de l’espanyol peninsular donen suport a la hipòtesi de l’existència de trets formals i funcionals compartits per les fórmules generalitzadores en llengües diverses. Per últim, les conclusions del treball suggereixen algunes línies d’investigació futures sobre aquests elements en espanyol.

En català antic, verbs com beure o moldre, amb perfet fort llatí en -ui-, presentaven inicialment extensió velar només en el morfoma pita (acrònim de perfecto y tiempos afines): 3a *bibuit > bec, 3a moluit > molc. En canvi, les formes del morfoma L, constituït per la primera persona del present d’indicatiu i tot el present de subjuntiu, presentaven un radical sense consonant velar: 1a bibō > beu, 1a molō > mol. En aquest treball, partint d’un corpus que inclou obres del segle XIII al XIX, datem el procés de velarització del morfoma L en aquesta subclasse verbal, coincident en el temps amb el canvi del model fort al feble en el perfet simple (3a bec >> begué). L’adopció de l’extensió /g/, que resol l’homofonia entre la primera i la tercera persona del present d'indicatiu (1a beu >> bec vs. 3a beu), es produeix simultàniament en tot el morfoma L, a diferència d’altres subclasses verbals. Com a conseqüència de la reorganització, al final del procés evolutiu es crea una nova subclasse verbal dins de la segona conjugació, caracteritzada per la presència de /g/ tant en el morfoma pita com en el morfoma L.

Accessibilitat lèxica i adquisició de vocabulari en castellà: comparació entre bilingües dominants en català i monolingües en castellà. En aquest estudi s’analitza si els bilingües dominants en català residents a Girona i els monolingües en castellà residents a Toledo es comporten de manera diferent en un test de vocabulari castellà. El test emprat mesura tant el coneixement lèxic com l’accessibilitat lèxica, i es va administrar a dos grups de monolingües i bilingües en cada territori; un format per parlants de entre 5 i 6 anys, i un altre constituït per parlants de 8 i 9 anys. Els monolingües van superar als bilingües en tots dos grups d’edat, però la majoria dels bilingües dominants en català d’entre 8 i 9 anys van entrar dins la norma monolingüe, malgrat que les diferències entre tots dos grups encara eren observables.

L’objectiu d’aquest article és fer explícits els processos inferencials que subjauen a la interpretació d’aquells enunciats en els quals s’empra l’adverbi relativamente. Aquesta paraula sol acompanyar a adjectius i (altres) adverbis que expressen propietats el valor quantitatiu de les quals ha de ser modulat sempre respecte a una única classe de comparació. Entenem, no obstant això, que relativamente es fa servir per a cridar l’atenció sobre el fet que, en un context donat, existeixen dues categories rellevants respecte a les quals és possible relativitzar el valor de l’adjectiu o adverbi al qual acompanya i que només respecte a una d’aquestes categories resulta pertinent l’atribució de la propietat amb què es relacionen aquestes paraules. Així, davant l’afirmació El Sol es una estrella relativamente cercana a la Tierra entenem, en principi, que el Sol està prop de la Terra si comparem la seva ubicació amb la d’altres cossos celestes similars. L’adverbi relativamente, no obstant això, adverteix al receptor que, respecte a una altra categoria que també resultaria significatiu activar com a contrast (probablement, la dels objectes amb què interactuem habitualment), mai diríem del sol que és una entitat propera.

En aquest treball presentem una nova visió en la caracterització discursiva de les anomenades construccions suspeses, estructures pròpies dels discursos orals i de màxima immediatesa comunicativa. Més enllà d’entendre el seu funcionament en uns contextos comunicatius determinats com a enunciats independents, aprofundim en la forma d’inserció d’aquestes estructures dins de l’arquitectura del text i en la seva relació amb unitats superiors del discurs per sobre de l’enunciat, principalment, el paràgraf i la intervenció. Per a això, analitzem les diferents posicions que ocupen les suspeses dins d’aquestes unitats (inicial, intermèdia, final i independent) en diferents tipus de text amb divers grau de distància comunicativa. D’aquesta manera, és possible definir funcions en la formació d’unitats discursives superiors i en la progressió textual dels discursos en els quals apareixen les suspeses. Finalment, atenem la influència en la caracterització tipològica dels textos que tenen aquestes construccions, perquè el seu mer ús afecta a la posició del text dins de l’escala d’immediatesa-distancia comunicativa; les construccions suspeses són un fenomen propi de l’oralitat i caracteritzen els textos amb uns certs trets d’aquest mitjà.