Sistema Regional de Información
en línea para Revistas Científicas de América Latina,
el Caribe, España y Portugal

En aquest treball analitzem dues formes d’autoreferència desfocalitzada que alternen en el discurs emès per dones: un i una. A parer nostre, l’alternança no és fruit de l’atzar ni respon només a l’assenyalament del gènere del parlant, com tradicionalment s’ha descrit, en tant totes dues formes es troben en variació intraparlant en el discurs femení. En conseqüència, busquem descobrir quins són els factors que influeixen en la selecció d’una forma o altra. En aquesta cerca, l’anàlisi del nostre corpus literari, des d’una metodologia qualitativa i quantitativa, permet asseverar que els temes relacionats amb l’experiència femenina afavoreixen l’ocurrència de la forma una, en els contextos en els quals es reprodueix l’estereotip.

Aquest treball proposa una anàlisi configuracional al fet que, per a molts parlants, preposicions com según o bajo no puguin assignar cas oblic al pronom i al fet que en espanyol actual l'assignació de cas oblic sigui impossible amb dos pronoms coordinats (*a ti i mí). S'argumenta que, en les varietats més restrictives, el pronom oblic materialitza un constituent sintàctic que conté una capa relacional (SK) al costat del SD pronom. Els casos en què és impossible aquesta assignació corresponen a estructures on SK i pronom no formen un constituent sintàctic en exclusió de la resta de nuclis. La variació a la qual està sotmesa aquesta combinatòria s'explica proposant que, en les varietats que admeten el cas oblic en contextos on SK i SD no formen un constituent, el cas oblic es pot assignar mitjançant concordança, que en general exigeix una relació d'especificador-nucli entre K i l'SD. Aquest resultat suggereix que en espanyol el cas oblic ha sofert un procés, incomplet en algunes varietats, des d'un cas estructural a un cas inherent.

En aquesta recerca d'orientació sintàctica i discursiva, s'analitza la subordinació adverbial en les cartes del Viaje de Asturias (1782) de Jovellanos per aportar noves dades a la història lingüística del «primer espanyol modern» i rastrejar possibles elements discursiu-tradicionals que caracteritzin el (macro)gènere de la literatura de viatges escrita en espanyol. Es pren com a marc teòric-metodològic la lingüística de varietats alemanya a fi d'explicar adequadament el funcionament de les estructures sintàctiques i la seva relació amb l’estructura variacional del seu temps.

La recerca de la llengua parlada ha avançat a passos de gegant en les últimes dècades. Com ocorre amb qualsevol exploració que s'escometi dins de la nostra disciplina, el seu progrés ha derivat de la nostra capacitat per a identificar, en els discursos orals, trets que ens permetin atribuir-li unes certes característiques específiques, conformades per un conjunt de correlacions entre aspectes formals i funcionals, a aquest nou objecte d'estudi, que, gràcies a l'extraordinari acolliment que ha tingut el marc teòric esbossat per Koch i Oesterreicher (1985, 2007 [1990]), avui sabem que és possible concebre, almenys, des de dos punts de vista diferents: des d'un punt de vista medial i des d'un punt de vista *concepcional.

Aquest article es proposa mostrar com en la interacció dialògica s’utilitzen expressions que contribueixen simultàniament a dues macrofuncions molt diferents: la interaccional, dins de la qual se situa l’atenuació de la força il·locutiva de l’enunciat, i la metadiscursiva, amb la qual es relacionen l’establiment de cohesió o la segmentació estructural o informativa del discurs. El principal objectiu és alimentar el fins ara escàs interès que la lingüística especialitzada en l’anàlisi de la llengua parlada ha mostrat tant per l’anàlisi conjunta de cohesió i atenuació com per l’estudi de la polifuncionalitat, que, més enllà dels marcadors del discurs, és possible detectar en molts altres mecanismes pragmàtic-discursius. En concret, en els exemples que s’analitzen es presta especial atenció a les recuperacions anafòriques propiciades per moviments de concessió en seqüències argumentatives; a la reformulació; a expressions construïdes sobre la base de no sé, que serveixen tant per a fingir ignorància com per a cedir el torn; i a un conjunt d’expressions d’acotació d’una determinada expressió a l’àmbit de l’opinió personal que semblen estar especialitzant-se en la presa de torn.

El present treball té per objecte analitzar, des d’una perspectiva sociopragmàtica (Norrick i Spitz 2008, Schnurr i Plester 2017), els usos i funcions de l’humor verbal en situacions comunicatives informals de mediació. Partim de la hipòtesi que el parlant que actua com a mediador empra marques i indicadors humorístics durant la seva interacció amb les parts en conflicte per a relativitzar la disputa, protegir la seva imatge i reconstruir les relacions interpersonals (Jacobs 2002, Fraser 2007). Amb la intenció de verificar aquesta conjectura, aquesta recerca utilitza el corpus Val.es.co. (Briz et al. 2002, Pons 2022) i analitza les seqüències conversacionals en les quals es produeixen situacions de mediació informal. Els resultats obtinguts demostren que l’humor és un recurs conversacional que fomenta els processos de mediació en tant que minimitza la força il·locutiva del missatge, reconceptualitza el tema en conflicte i fomenta la creació de llaços entre els participants de la conversa. Així mateix, les dades reflecteixen que l’èxit comunicatiu de l’humor verbal depèn de la serietat del conflicte, de les relacions socials de poder entre els participants i de la seva relació vivencial.

El present article aplica, a la llum dels estudis de pragmàtica experimental, alguns dels conceptes bàsics de la filosofia de la lingüística (López Serena 2019), amb especial interès en la dada i la seva naturalesa empírica. Per aquest motiu, es reprèn la descripció de la reformulació en espanyol peninsular (Pons 2013, 2017; Murillo 2016), un problema de tall teòric abordat, experimentalment, des d’una visió qualitativa-quantitativa (Salameh 2021a, 2021b). L’aplicació de la terminologia hermenèutica ajuda, d’una banda, a delimitar millor la naturalesa d’aquestes dades i el seu paper respecte a la teoria, i, per un altre, a dotar d’una major precisió explicativa a la descripció d’aquest fenomen. Es demostra la necessitat de més aproximacions d’aquest tipus als estudis de lingüística experimental, considerada ciència natural enfront d’altres estudis lingüístics de les ciències humanes, però amb matisos que han de tenir-se en compte per a una correcta praxi explicativa.

Aquest treball estudia els usos de la interjecció εἶἑν en el corpus platonicum a partir de la metodologia de l’Anàlisi de la Conversació. L’examen de la posició en l’organització seqüencial de la interacció parlada que ocupen els torns que contenen la interjecció determina que l’ús prototípic de l’expressió es doni en contextos de tancament seqüencial, en posició d’inici de torns que formen part de postexpansions. L’alta freqüència d’aquest ús pot explicar l’especialització i convencionalització de la interjecció com a fórmula de tancament i obertura de nova seqüència en el seu ús interactiu i, de manera menys freqüent, també en contextos polifònics en el si del discurs monològic.

En este trabajo se abordan dos dimensiones sobre las lenguas de signos interrelacionadas: su estudio científico y su estatus social y legal. En primer lugar se traza la trayectoria de la investigación acerca de las lenguas de signos, indicando las diferentes perspectivas adoptadas a lo largo de los años y contextualizando las aportaciones que integran el monográfico. Asimismo, se indica la importante contribución que ha supuesto la investigación en el área a la teoría general sobre el lenguaje y las lenguas. También se indican las principales diferencias que posibilita la modalidad lingüística gestual-visual. En segundo lugar, se abordan las principales particularidades de los colectivos de personas sordas signantes que contribuyen a la teoría sobre las relaciones entre los fenómenos lingüísticos y los fenómenos identitarios. A continuación, se describe el estatus legal de las lenguas objeto de estudio y diferentes iniciativas recientes que reivindican su reconocimiento legal.

En el actual artículo se presentan los resultados de un análisis morfológico abocado a la flexión en los verbos de la lengua de señas uruguaya (LSU). El estudio discierne las características del proceso morfológico flexivo de la categoría gramatical señalada, definiendo y ordenando, de esta manera, a las diversas materializaciones de las unidades morfológicas mencionadas. Entre los puntos desarrollados se encuentran la flexión de persona, número, modo, tiempo y aspecto. Todos los signos morfológicos nombrados son abordados desde una perspectiva gramatical tradicional y, a su vez, se hace uso de descripciones fonológicas para lograr una crítica más precisa de las unidades de análisis propuestas.