Sistema Regional de Información
en línea para Revistas Científicas de América Latina,
el Caribe, España y Portugal

’any 2000 es produeix l’exhumació de tretze persones d’una fossa comuna a Priaranza del Bierzo. Aquest acte s’ha establert com a acte fundacional del moviment anomenat de la Memòria Històrica al Regne d’Espanya. Un moviment que malgrat pretendre la recuperació del passat en el marc de la retòrica dels Drets Humans, ha estat marcat per les exhumacions de fosses comunes com a principal i més visible activitat. Aquestes exhumacions han estat retratades des dels mitjans de comunicació sempre de manera positiva i reeixida. Això s’emmarca dins del denominat “gir forense”, com a procés en què s’han incorporat científics a la investigació d’aquest tipus de contextos de violència massiva.Tot i això, aquest relat no ha parat atenció a diversos aspectes. Un d’ells, que és fonamental, és el del destí dels cossos després de l’exhumació o de què fer quan les fosses no es troben on es creia que es trobaven. En aquest sentit s’ha abordat el tema des d’una perspectiva interdisciplinar, partint de la història de l’art i fent ús de tècniques etnogràfiques, prenent mostres d’un estudi qualitatiu-quantitatiu que s’ha desenvolupat en els darrers 4 anys al conjunt del territori. D’aquesta manera, els materials que permeten abordar la problemàtica s’organitzen en les tres parts següents. En primer lloc, es tracta de manera detallada les limitacions del model forense i de les exhumacions. En segon lloc, s’aborden els monuments construïts després de l’exhumació de fosses comunes. En tercer lloc, s’aborden els monuments construïts quan la fossa no s’ha trobat i no s’han pogut exhumar els cossos.En aquest sentit, els materials exposats i analitzats han explicat en primer lloc les limitacions i insatisfaccions que s’han produït al voltant del “gir forense”. La baixa taxa d’identificacions, la manca de mediadors simbòlics i la de reconeixement social, hauria fet que les exhumacions per si mateixes no oferissin respostes i que pel contrari no alteressin necessàriament el significat de les fosses en tant que dispositius del terror. Per això, en un segon punt s’han recopilat algunes iniciatives que il·lustren a la perfecció la necessitat d’enterrar els cossos després de les exhumacions, tant per un motiu pragmàtic com per un de simbòlic. Aquests monuments a més haurien estat la solució també per a aquells que no haurien aconseguit trobar les fosses comunes, com s’explica a la tercera part. Com a conclusió es planteja com s’han produït aquestes “solucions monumentals” que han superat el model del “gir forense”. Se suggereix així que seria per tant rellevant seguir investigant aquestes pràctiques en el futur i no mirar-les com a simples solucions a un problema tècnic sinó com un nou estadi de les pràctiques memorials.

Joaquim Sunyer (Sitges, 1874 -1956), pintor i gravador, va destacar en aquesta última faceta amb un ampli catàleg de gravats realitzats en diferents moments de la seva trajectòria artística. Un període excepcional el constitueix la sèrie de gravats que va fer en plena joventut durant la seva estada a París en les albors del segle XX que, per mor de la seva alta qualitat plàstica, mereixen ser observats amb deteniment. En aquests representa diverses facetes de la vida urbana, vistes animades que, tot i evocar un cert tipisme, obvien els paràmetres il·lustratius pintorescos. Sunyer plasma amb visió altament comprensiva tant la societat bohèmia com les classes mitjanes i obreres, a vegades, fins i tot marginals, que transiten per la ciutat. La diversió en balls i espectacles, tertúlies d'estudiants ociosos, passejants, mercats ambulants, bugaderes, obrers i un reguitzell de personatges de llarga prosàpia iconogràfica situats en entorns identificables Carrers o places que sovint donen nom a l'estampa: el parc del Luxembourg, rue Lepic, rue de Belleville, rue de la Lune, canal de Saint Martin... i, on es reconeixen edificis i establiments, mitjans de transport, paviments, enllumenat, etc., de manera que el conjunt constitueix un particular repertori testimonial del París d'aquell temps confrontable amb fonts literàries, fotogràfiques i fins i tot cinematogràfiques. Encara que la fotografia i el cinema ja eren els mitjans de captació documental d'aquest temps i lloc, les estampes de Sunyer, sense abstreure's de la realitat, conjuminen el document amb una romàntica melancolia mitjançant una experimental i altament expressiva execució a l'aiguafort en color. Òbviament una creació artística no és un testimoniatge fefaent d'una realitat cadastral o notarial, però mitjançant el batec artístic que desprèn se'ns permet no sols pensar i gaudir de la seva fenomenologia, sinó també d'uns particulars flaixos del París de la Belle Époque.

La configuració de la trama urbana de les ciutats sovint revela aspectes clau de la seva contextura social, històrica o cultural. Els espais liminals de la ciutat ens permeten entreveure aquesta configuració en procés de construcció o mutació. És significatiu l’interès recent per les perifèries urbanes en àrees del coneixement tan diverses com els estudis socials, l’arquitectura i l’urbanisme o les arts visuals. La ciutat índia de Chandigarh ens proporciona un cas d’estudi d’interès especial. Dissenyada per Le Corbusier i el seu equip a mitjans del segle XX, exemplifica singularment la tensió entre la ciutat planificada i la tendència a la proliferació desordenada. Ens remet a alguns debats actuals sobre la identitat cultural des de perspectives com els estudis socials o l’urbanisme. També ha estat objecte de controvèrsia des de l’òptica postcolonial: aplaudida per alguns com a projecte urbanístic d’abast social, d’altres qualifiquen l’experiment de l’arquitecte franc-suís com a exemple de modernitat importada i autoimposada. En aquest article donem compte d’una investigació duta a terme amb un grup d’estudiants i professors de la universitat local on les arts visuals són una via per reflexionar sobre el sentit i les transformacions de la perifèria de Chandigarh, a la zona coneguda com el Geen Belt. Repassarem per això alguns referents destacats de les propostes artístiques que se centren en la idea de perifèria urbana, i reunirem evidències aportades pels participants per sospesar el sentit i l’abast que l’experiència va tenir per a ells i elles.

Introducción. Las muertes en los pacientes con cáncer de mama ocurren principalmente por la recurrencia y metástasis y no por el tumor primario, la agresividad del tumor se asocia al estatus hormonal, tumores receptor estrógeno negativo o triple negativo son neoplasias de mal pronóstico que tienen la capacidad de inducir metástasis o recurrencia la baja expresión de Par-4 se asocia a un mal pronóstico, por esa razón analizamos la participación de Par-4 en la recurrencia tumoral. Área cubierta. Se realizo una búsqueda de artículos relacionades con cáncer de mama, recurrencia y Par-4 en el PubMed y en otros bancos de datos, con la finalidad de comprender la relación de Par-4 como gen supresor de tumor con el proceso carcinogénico y recurrencia de cáncer de mama. Opinión experta. La baja expresión Par-4 está asociado en tumores receptor de estrógeno negativo o con alto grado de transformación, la expresión de par-4 disminuye o es bloqueada en las células remantes después de la quimioterapia y durante el proceso de transición epitelial mesenquimal (EMT) en la recurrencia del tumor, observándose que ar-4 es necesaria y esencial para la recurrencia del cáncer de mama. El entendimiento de la biología del Par-4 en el cáncer de mama abre la posibilidad de ser empleado como una estrategia terapéutica para que coadyuven a la eliminación destrucción de los tumores resistentes o recurrentes de cáncer de mama.

AbstractIntroduction. Severe acute respiratory syndrome coronavirus 2 (SARS-CoV-2) was responsible for the pandemic declared in January 2020, the impact of this virus is its high transmission rate where symptoms appear 2 to 14 days after exposure in Mexico the vaccination against SARS-CoV-2 has been very important. Objective. To evaluate the frequency of SARS-CoV-2, symptoms, and the impact of vaccination in the north of Durango State during the third wave in Mexico. Material and methods. We recruited 917 subjects from Sanitary Jurisdiction #2 (dependent on the Ministry of Health of Durango state) from October 2021 to January 2022. SARS-CoV-2 was diagnosed by RT-PCR in nasopharyngeal swabs. Symptoms and vaccination were evaluated. Results. The total incidence of positive cases was 41.66% (n=382). The presence of fever, cough, anosmia and dysgeusia is positively associated with infection (p<0.05). On the other hand, previous application of the vaccine and having contact with positive subjects 14 days prior to diagnosis yielded a protective OR with respect to the disease (OR = 0.60 and 0.50, respectively) (p<0.05). Conclusions. We observed a relationship between fever, cough, anosmia and dysgeusia with the disease. On the other hand, we observed a protective factor due to vaccination. Keywords: SARS-CoV-2; Covid-19; symptoms; vaccination; Mexico. Short title: SARS-CoV-2 symptoms and vaccination in Durango. 

Introduction: American cutaneous leishmaniasis (ACL) affects over one million people annually worldwide. Its spread enables Leishmania-parasites invading the skin, mucosa, and body-fluids including saliva. Detection of Leishmania-DNA in saliva, has been proposed as a non-invasive method.Objective: To evaluate the use of multiplex conventional PCR-assay in saliva to identify Leishmania-DNA from patients infected with ACL.Materials and Methods: Individuals with ACL were selected to evaluate a PCR-based saliva tool to identify Leishmania-DNA, 18 with active lesions and 3 with scars of previous healed ulcers, evaluated 2 years post-treatment. Saliva from 3 negative controls were included for comparison. Saliva samples (1 mL-each) were collected to be processed before, during and after treatment.Results: Amplification of Leishmania-DNA in saliva from patients with healed and active lesions, revealed Leishmania braziliensis in 78% pre-treated and 28% during and after the treatment. Conclusions: PCR-assay resulted useful identifying L. braziliensis in saliva from ACL-patients. 

Aeromonas es un género de bacterias Gram negativas reportado como patógeno emergente en algunos grupos de la población humana; debido a su capacidad de generar enfermedades infecciosas que afectan el sistema gastrointestinal, el circulatorio y algunos tejidos blandos de individuos inmuno-comprometidos, adultos mayores e infantes. Aeromonas es también un patógeno oportunista de mamíferos y peces que posee diversos factores de virulencia. Las bacterias de este género proliferan en diversos ambientes como el suelo, agua y en diferentes hospederos, y presentan una gran capacidad de adaptación. En este trabajo se realizó una revisión exhaustiva, en las bases de datos del Centro Nacional de Información Biotecnológica (NCBI) y del Instituto Multidisciplinario de Publicaciones Digitales (MDPI), cuyos criterios de selección fueron: primero, que la investigación demostró que Aeromonas es resistente a antibióticos, así como la caracterización de los genes que le confieren esta resistencia; segundo, la investigación evidencio la capacidad de Aeromonas para formar biopelícula; tercero, el artículo evidenció que la transferencia horizontal de genes le confirió la resistencia a antibióticos; y cuarto, los artículos deben estar publicados en los últimos 5 años. Por lo que el objetivo principal de esta revisión es describir los procesos del género Aeromonas que le proporcionan la resistencia a antibióticos como: la capacidad de formar biopelícula, los genes regulados por Quorum Sensing, y los procesos de la transferencia horizontal de genes. Además, se discutirán algunas características que posicionan a la infección por Aeromonas como un problema de salud pública nacional.

Antecedentes. En México, la epidemiología de la infección por SARS-CoV-2 en el entorno ambulatorio y la identificación de predictores de COVID-19 ha sido poco abordada. Objetivo. Describir las características epidemiológicas y clínicas de pacientes presintomáticos y sintomáticos ambulatorios con SARS-CoV-2 y su asociación con la infección. Material y Métodos. Cohorte retrospectiva de 9 598 pacientes ambulatorios residentes en Yucatán, que solicitaron el diagnóstico molecular de SARS-COV-2 entre marzo de 2020 y diciembre de 2021. Todos los pacientes respondieron un cuestionario para el registro de variables epidemiológicas y clínicas. Se identificaron predictores de positividad viral mediante regresión logística multivariable. Resultados. La incidencia de SARS-CoV-2 fue de 28.8%. Del total de pacientes positivos, 66.1% tuvo contacto previo con enfermos de COVID-19, 65.0% tenían síntomas y 35.0% estaban presintomáticos al momento del muestreo. La comorbilidad más frecuente en los pacientes positivos fue la hipertensión arterial (25.2%, p=0.005). En general, las variables sexo masculino, edad, contacto previo con COVID-19, hipertensión arterial y los síntomas concomitante tos seca/dolor de garganta y anosmia/ageusia se asociaron de forma independiente con la positividad a SARS-CoV-2. El contacto previo con COVID-19 fue un fuerte predictor de positividad en los portadores presintomáticos. Conclusiones. La identificación de predictores de riesgo no invasivos a SARS-CoV-2 pudiera utilizarse para la vigilancia epidemiológica de COVID-19 en un entorno ambulatorio. Este es el primer estudio sobre predictores de SARS-CoV-2 en población autóctona de Yucatán.

En 1885 Gilles de la Tourette describió por primera vez el síndrome de la Tourette que identificó en tres pacientes cuya conducta resultaba atípica dadas las manifestaciones motoras inusuales que exhibían como parte de su padecimiento. En tiempos de la postpandemia y aun ante los vertiginosos avances de la ciencia médica, es importante revisar los fundamentos para la sospecha clínica de síndrome de la Tourette, más aún ante la viralización de sus manifestaciones mediante las redes sociales. Nos planteamos como objetivo revisar las manifestaciones clínicas sugestivas del síndrome de la Tourette y su diferenciación diagnóstica. Se llevó a cabo una revisión descriptiva basada en los motores de búsqueda PubMed, Ebsco y Google Scholar. El síndrome de la Tourette es un trastorno del neurodesarrollo que se caracteriza por manifestarse en población joven, ciertos aspectos que se consideran desencadenantes y conductas que lo identifican pueden manifestarse de manera aislada, por lo que su tratamiento depende de un correcto y oportuno discernimiento diagnóstico. En resumen el síndrome de la Tourette incluye signos y síntomas que parecieran hacerse más comunes ante la imitación de conductas normalizadas en las redes sociales, pero se diferencian del síndrome por su aparición aislada y refractaria.

Introduction: In the context of care and challenges involved in shifting the care for people living with the human immunodeficiency virus (PLHIV) to Primary Health Care, objects, actions and meanings are involved in the relationships established in this scenario of practices. Objective: To analyze different care relationships in the development of practical success and impasses in the care for this population within this context. Methods: Participant observation and semi-structured interviews with healthcare professionals and patients at a Family Clinic in the city of Rio de Janeiro, Brazil, involving Annemarie Mol’s concept of “practicalities,” which explores the operational, attitudinal, and relational arrangements observed from the logic of care and the logic of choice. In the logic of care, practicalities act as mediators that seek to overcome moral, technical, and social limits, without predetermining or transferring responsibility for the results, which happens in the logic of choice. Results: The issues involved in the care arrangement for PLHIV in Primary Health Care may involve barriers to access and adherence to treatment related to confidentiality, but they can also provide opportunities for deepening these issues. Conclusions: Different elements can mediate new care relationships for PLHIV.