Sistema Regional de Información
en línea para Revistas Científicas de América Latina,
el Caribe, España y Portugal

Bajo el término de humedales se incluye una amplia serie de espacios lacustres, pantanosos o,simplemente, encharcados que siempre han ejercido una notable influencia sobre los moradores de susentornos. En ella destacan, como elementos favorables, la utilización de sus aguas y, en ocasiones, laexplotación de sus precipitados; pero han ofrecido también aspectos muy negativos en lo que respectaa la imposibilidad del aprovechamiento agrario de sus cubetas y, sobre todo, a los efectos nocivos queconllevaron sus estancadas aguas al ser un foco palúdico que diezmó a los lugareños de numerosos territoriosen el pasado. Estos efectos perjudiciales motivaron que muchos humedales, especialmente losemplazados cerca de los núcleos de población, fueran objeto de tentativas de desecación destinadas asu eliminación desde épocas relativamente tempranas. El objeto de este trabajo es dar a conocer los planes de desecación ideados en los inicios del siglo xixpara un conjunto de humedales del centro peninsular (La Mancha y Campo de Calatrava) y que, en sumayoría, no se llevaron a cabo debido a la guerra de la Independencia y al elevado coste de muchas deaquellas iniciativas. El análisis de los proyectos pone de manifiesto no solo el enorme impacto que losencharcamientos tenían en las localidades inmediatas, sino también la responsabilidad originada porla gran recurrencia de eventos de inundación que asolaron los campos de estas regiones. Dos hechosprimordiales convergieron en este fenómeno, por un lado, los eventos meteorológicos vinculados a la Pequeña Edad del Hielo y, por otro, las inadecuadas actuaciones antrópicas sobre las vertientes, cauces fluviales y sus llanuras de inundación.

El paisatge de les hortes evolucionà força durant l’Antic Règim. De bon començament, la superfícieregada augmentà considerablement de resultes d’ampliar vells sistemes hidràulics medievals –donant comresultat hortes més compactes– i crear-se’n de nous. El canvi més remarcable fou, però, la intensificacióagrícola aconseguida amb la difusió de conreus ja coneguts en època medieval (entre els quals sobresurtenla morera i l’arròs) o arribats d’Amèrica, com dacsa i fesols. Es configurà així un nou paisatge de vol i sòl,que combinava un arbrat de moreres i fruiters espars o alineats en els llindes dels camps amb diversessembradures, entre les quals els cereals –blat, dacsa i arròs– sempre mantingueren un paper hegemònicque no seria assenyat interpretar com símptoma d’endarreriment. La consolidació d’unes rotacions diversificades i molt productives per superfície cal relacionar-laamb: a) novetats en els mecanismes operatius fets servir per prorratejar cabal i d’altres canvis que experimentarenles entitats que agrupaven als regants; b) les estratègies productives i reproductives aplicadesen les petites explotacions camperoles. Aquestes unitats familiars cada vegada estigueren més orientades cap a la intensificació i la diversificació,aconseguides gràcies a poder regar amb regularitat. Ambdós components –rotacions intensivesi diversificació productiva– atenuaren l’impacte dels riscs naturals i els efectes negatius de l’especulaciócomercial i les subdivisions hereditàries. Propiciaren la supervivència d’explotacions agrícoles cada copmés menudes en les quals la comercialització de collites i l’arrendament de terres acompliren un papercada vegada més rellevant.

En aquest article estudiem les comarques del Vinalopó incloses per Cavanilles al llibre quart dela seua obra Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reynode Valencia. A les pàgines dedicades al Vinalopó apareixen els temes generals de l’obra: relleu, valls imuntanyes, minerals, vegetació, habitants, malalties, superfície agrícola, conreus, ramaderia, estructureshidràuliques… A partir de la redacció descriptiva de les Observaciones intentarem esbrinar els significats,les idees i els conceptes il·lustrats de Cavanilles. Primerament fem un repàs del mètode empirista d’observar, mesurar i classificar que el botànicvalencià aplica al context geogràfic i hidrològic i, segonament, estudiem el punt de vista agrarista del’economia de l’abate, que no podem qualificar-lo de fisiòcrata. Per a l’il·lustrat valencià les produccionsagrícoles i manufactureres han de permetre el manteniment de les poblacions i, en conseqüència, llurfelicitat. El treball humà aplicat a les transformacions agràries –principalment el regadiu–, a la protoindústriai al comerç no monopolístic permet el progrés i la riquesa de les viles. El discurs del botànicvalencià ens permet algunes reflexions sobre les nocions i pràctiques dels il·lustrats espanyols que maisobrepassaren el llindar del despotisme borbònic.

La presa de Almansa, finalizada en 1586, está considerada como el más antiguo de los embalsesmodernos europeos, siendo precursora, por su planta en arco y dimensiones, del resto de los pantanosconstruidos durante los siglos xvi y xvii en España. En la segunda mitad del siglo xviii, sus 12,5 m dealtura inicial fueron ampliados hasta los 23,44 m actuales, principalmente gracias al proyecto y direccióndel arquitecto Bartolomé Rivelles, miembro destacado de las reales academias de San Fernando(Madrid) y San Carlos (Valencia). En el presente artículo se pretende analizar el proceso de gestaciónde las obras de recrecimiento de 1788, junto con el papel del arquitecto Rivelles y los detalles técnicosde su proyecto, con especial mención de los planos, hasta ahora inéditos. Las conclusiones intentandemostrar que el recrecimiento de la presa de Almansa resultó uno de los capítulos más exitosos de lahistoria hidráulica española del siglo xviii.

El Grau de València és un antic municipi independent annexionat al de València a finals del seglexix seguint la dinàmica d’altres nuclis perifèrics del cap-i-casal. Aquella annexió va suposar un canvidràstic en la seua història administrativa, però també va completar un procés de desenvolupamenturbà de la vila i de relació amb el port que havia començat a mitjan segle xix. Nous barris i noves viesde comunicació alteraren substancialment el paisatge tradicional que envoltava al Grau i que s’haviamantingut pràcticament inalterat des del segle xvi. El riu Túria, la línia de costa i l’horta, aiguamollsi séquies i canals relacionats van definir durant segles el paisatge del Grau. Gràcies a la cartografia i ales vistes i gravats existents d’època preindustrial podem reconstruir aquell paisatge que els processospolítics i urbans del xix van alterar de manera completa.

S’analitza la topografia urbana i periurbana de Castelló a partir d’una doble metodologia. D’unabanda de tipus qualitatiu, basada en una revisió bibliogràfica i en treball de camp, i de l’altra de tipusquantitatiu, a partir de mapes de relleu (tecnologia LiDAR). A través d’una interpretació dels topònimsanalitzats es reconstrueixen virtualment alguns paisatges naturals (orogràfics, hídrics, vegetals, duresadel sòl) i culturals (agrícoles, menestrals, comercials) del passat castellonenc, que han desaparegut engran mesura al llarg de les darreres dècades. L’anàlisi toponímica duta a terme pretén posar en relleu elvalor patrimonial d’aquests paisatges del passat, dels quals només es conserva el topònim.

L’Alcalatén és una comarca valenciana situada a la muntanya interior castellonenca que, al llarg dels huit segles que abraça aquest estudi, ha experimentat un seguit de canvis de tota mena que hanconfigurat diversos tipus de paisatge; des del ramader dels primers segles i l’agrícola del xix i part delxx, fins la diversificació paisatgística actual que ha conformat tres tipus ben diferents de paisatge dinsla mateixa comarca. En aquest article es tracta d’explicar el com i el per què de la seua evolució paisatgística; una evolucióque val, en gran mesura, per a entendre la general de les terres interiors castellonenques i ser conscientsde la situació d’aquestes en moments, com els actuals, de múltiples incerteses.

Els anys escolats després de les modificacions antròpiques del litoral s’han caracteritzat per l’incrementdels ports comercials i esportius i les repercussions del corrent de deriva litoral. Les causes fonamentalssón la fallida de la sedimentació, l’augment del nivell marí i l’edificació de la vorera immediata, afavoridaper l’especulació, els espigons de defensa i els “passeigs marítims” que no deixen més que indemnes elssectors de penya-segats.

Este trabajo aborda los paisajes de la emergencia que generó el episodio torrencial de septiembrede 2019 (11-14) sobre la Comunidad Valenciana y, en especial, en la Vega Baja del Segura. Tomandocomo unidad espacial el municipio, se adopta una perspectiva integral que contempla los diferentesescenarios del evento: (1) el suceso (a partir de indicadores pluviométricos basados en datos de losSAIH del Júcar y del Segura); (2) la emergencia (a partir de llamadas al 112 cedidas por la AgenciaValenciana de Seguridad y Respuesta a las Emergencias); (3) el desastre (según pérdidas reportadaspor el Consorcio de Compensación de Seguros y noticias de prensa) y (4) la peligrosidad (basada en elMapa Integral de Peligro de Inundación en la Comunidad Valenciana, que homogeniza las cartografíasoficiales de PATRICOVA y SNCZI). Los resultados ponen de manifiesto bajas correlaciones entre incidencias y lluvia, aunque altamentesignificativas. Los indicadores pluviométricos más influyentes son intensidad media, máxima horaria ylluvia acumulada. Entre las variables territoriales destacan: longitud de carreteras, número de habitantesy área del municipio. La emergencia pasa por cinco fases y va cambiando de tipo coyuntural (fases 1 y2) a estructural (fases 3 a 5). La comarca del Baix Segura se comporta de manera diferente al resto dela Comunidad Valenciana. Las incidencias no muestran correlación significativa con la lluvia (a pesarde registrar la mayor pluviometría) y tienen un fuerte carácter estructural. El escenario de la emergencia y el del desastre son coherentes en el espacio. Sin embargo, emergencia y peligrosidad muestran disparidades alarmantes: el 45 % de las incidencias se producen en zonas supuestamente exentas de peligro. Especialmente preocupante resulta que el 31,7 % de la emergencia se concentre en el segundo nivel más alto de peligrosidad y con gran componente estructural, lo que demuestra una deficiente ordenación territorial.