Sistema Regional de Información
en línea para Revistas Científicas de América Latina,
el Caribe, España y Portugal

Controversias laborales en torno a los grupos de empresas, por Carolina Blasco Jover Óscar Requena Montes

David Montoya Medina

Social networks have become business tools, their use has drastically developed in their different potentialities for commercialization at different business levels, the objective of this research is based on describing and understanding what is the relationship that social networks have, and the administrative processes of microenterprises in the city of Loja, Ecuador. With a significant development in the SME sector, it is important to understand the relationship of the new information technologies in their business innovation processes, taking a sample of 105 microentrepreneurs, it was possible to design an exploratory-conclusive research, where fundamental characteristics could be described on how the use of social networks affects the different activities that a micro-enterprise; correlating two study variables: V1: Social network most used for business development, and V2: commercial performance factors, a Pearson correlational analysis was executed to be able to measure their relationship within the microenterprise from Loja; resulting the social networks most used by local SMEs are: Facebook, Instagram and WhatsApp having a direct impact on advertising, when selling and marketing the product, for brand positioning, discounts, and getting more customers, concluding a correlation of strength high between the two study variables.

El terme ciència ciutadana és sens dubte atractiu, es­pecialment per a tots els que advoquem des de fa temps per un augment de la participació pública en la ciència. La ciència ciutadana sol referir-se a projectes en els quals persones no científiques realitzen part del treball necessari per a recollir dades científiques, sovint en contextos d’investigació mediambiental. Aquesta participació proporciona voluntaris per al projecte i al seu torn recompensa la seua ajuda amb oportunitats de participació educatives. El laboratori d’ornitologia de la Universitat Cornell va ser un dels primers models americans de participació ciutadana. En els seus projectes es continua reclutant un exèrcit dispers d’observadors d’ocells i altres ciutadans no científics per a ajudar en la investigació sobre la població d’ocells i altres qüestions rela­cionades. Però l’expressió ciència ciutadana també evoca la idea d’una espècie de democràcia participativa al servei de la ciència, la qual cosa permet l’aparició de noves idees i l’atenció i la discussió sobre les implicacions polítiques des del primer moment (o, com vam aprendre a dir més tard, upstream, riu amunt). També podria fer-nos pensar en una ciència que opera més clarament al servei de la societat, triant els objectius d’investigació a partir de les opinions dels seus ciutadans (com a membres de la comunitat). Aquest fil de pensament acosta la ciència ciutadana a la idea d’una investigació participativa basada en la comunitat, en la qual els objectius científics queden definits en part per les comunitats externes al procés exclusivament cien­tífic. Les science shops en les universitats, més freqüents a Europa que als Estats Units, són altres cosins pròxims en els quals els científics permeten que la comunitat suggerisca problemes d’investigació que reflectisquen les seues pròpies necessitats. Aquest número de Mètode presenta una sèrie de casos que il·lustren tant el concepte com els seus diferents objectius, que conformen un ambiciós pla per al futur. És possible motivar els participants més joves a considerar trajectòries professionals alternatives, i així augmentar potencialment la diversitat en algunes disciplines. El pla implica expandir les fronteres de coneixement en comunicació, educació i política, així com en la ciència en si mateixa. I aquests casos són només alguns exemples. Què és un «ciutadà» i en quin sentit pot «fer ciència»? En les primeres publicacions científiques, la majoria d’autors eren cavallers amb un cert estatus. Haurien de ser-ho també els científics ciutadans de la nostra era? Per descomptat, aquesta opció no sembla correcta ni justa. Però al mateix temps, la idea que «qualsevol» puga fer ciència tampoc sembla del tot ideal. Tant l’experiència com l’autoritat científica continuen sent importants, especialment en temps de canvi climàtic i COVID, en els quals la desinformació sembla desfermada i potencialment mortal. Tenint això en compte, quin és el paper dels «científics i les científiques ciutadanes»? Com podem equilibrar la necessitat de rigor científic amb la necessitat d’implicar la comunitat (en totes dues direccions)? No hi ha una resposta clara. El concepte de ciència ciutadana (o amateur, anteriorment) implica tensions al voltant de la naturalesa social de la veritat científica, tant per la part «ciutadana» com per la part «científica». Com Bryan Wynne va argumentar en el seu famós article de 1989 sobre la cria d’ovelles post-Txernòbil, els científics tenien un tipus d’habilitats, però altres persones (els grangers) en tenien d’altres, com el seu coneixement dels cicles vitals de les ovelles, les estacions, les pastures i els mercats. Les solucions per a controlar la contaminació per radiació en les granges ovines requerien els dos tipus de coneixements. I, així i tot, la veritat científica es continua establint per consens científic, no sobre la base de l’opinió ni la participació pública. En aquests temps de «fets alternatius» en els quals podria semblar que cadascú pot construir-se la seua pròpia realitat, ajudats en gran manera per les dinàmiques de les xarxes socials, se’ns obliga a defensar contínuament l’autoritat de la ciència. Per a això, necessitem aliats. Crec que una forma productiva de pensar en els «científics ciutadans» és que són, o poden ser, exactament els aliats que necessitem per a connectar la societat amb el fruit del coneixement científic. També hauríem de considerar els científics ciutadans no sols com recopiladors d’informació per a ús dels «vertaders» científics, sinó també com a líders d’opinió comunitaris sobre qüestions científiques.

En l’última dècada la investigació científica basada en la col·laboració de la ciutadania ha crescut exponencialment. Ja siga recopilant dades sobre migracions d’ocells, contaminació acústica o habitatges buits en un veïnat, analitzant imatges de cèl·lules tumorals o d’estels llunyans, transcrivint quaderns de bitàcola o traduint jeroglífics egipcis (tots exemples de projectes reals de ciència ciutadana), hi ha incomptables oportunitats perquè la societat s’involucre en el treball científic i contribuïsca a l’acumulació de coneixement científic. També són possibles altres nivells d’implicació, més enllà de la recopilació o l’anàlisi de dades: suggerir objectes d’estudi, dissenyar mètodes d’investigació, interpretar resultats o discutir i difondre els descobriments. Aquest número de Mètode compta amb aportacions realitzades des de diversos països i des del punt de vista de diferents tipus de ciència ciutadana. Els articles exploren diferents casos que entrellacen la ciutadania amb la ciència, des de consultes per a comprendre com millorar la comunicació científica a incrementar la cultura en ciència i sostenibilitat per mitjà de jocs i activitats, explorar xarxes de suport a la salut mental i analitzar els instruments de mesurament de la radioactivitat després d’una catàstrofe nuclear. Al mateix temps, es discuteixen temes com els nivells i el potencial de la participació ciutadana en les ciències socials, l’impacte en l’educació i el paper de les aplicacions digitals.

Segurament tots coneixem algú proper que consumeix alguna droga. Pensem, per exemple, en el tabac o l’alcohol, o també en la marihuana. Pot ser que en algun moment hagen volgut deixar aquest consum i, després de períodes més o menys llargs d’abstinència, hagen tornat a consumir-ne. No tota persona que consumeix una droga desenvolupa una addicció: les persones addictes centren la seua vida en la cerca i l’ús compulsiu de la droga, perden el control sobre la presa de decisions i recauen en el consum. Això ocorre perquè l’addicció és una malaltia del cervell, que és capaç de modificar-ne l’estructura i funció, i que afecta les àrees cerebrals encarregades del control de la nostra conducta. L’addicció és un problema de salut pública que afecta un alt percentatge de la població i comporta problemes sanitaris, familiars i laborals.

This paper presents a new interpretation of the Lullian image of the lover and the beloved. It is based on the analysis of the image through the whole Ramon Llull's opus. It examines the diachrony of its evolution during thirty years and twenty-three books, from the Liber contemplationis (1273-74) to the Ars brevis (1308). This analysis, undertaken out of our preparation of a conceptually lemmatised database (the Corpus Digital d’Amic i Amat, CDAIA), suggests a new interpretation of the meaning of this image in Llull’s production and thought. Firstly, the lexicalization of the loved-beloved image as a metaphor and its ontological meaning is described. Secondly, the fiction plotline constructed during this evolution is analysed. Thirdly, the loved-beloved image is interpreted as an exemplum for its symbolic value. This metaphor works as a tool to transmit Llull’s project for a spiritual renovation, based on the Ars Lulliana.

Caldes de Montbui’s Parish Archive (Vallès Oriental, Barcelona) keeps a Bible fragment in Catalan dating back to the late 14th century, which is part of the rudimentary binding of a notarial book from the early 17th century. It is a commentary on several passages from the Acts of the Apostles (Acts 13-15). We edit this text, and inform on its identification, location and codicological and palaeographic characteristics, as a modest addition to the Corpus Biblicum Catalanicum.

This article introduces and edits a previously unpublished poem by Joan Sist –a priest from València– copied in a 16th-century manuscript by the Majorcan humanist Joan Binimelis. The extant text is incomplete and rather corrupted, but it has great interest from the point of view of literary history for several reasons: firstly, it is the only witness to Sist's literary activity, which was known despite the fact that no piece seemed to have survived. Secondly, it is the first composition dedicated to Blanca, queen consort of Sicily and later queen of Navarre. The author's identification and the rubric allows me to propose a specific event as the ocasion that originated this song: the royal entry into the city of València of the monarch Martí I of Aragon, queen Maria de Luna and their new daughter-in-law, Blanca of Navarre, on 30th March 1402. For this evento, the first public presentation of the queen of Sicily, second wife of Martí el Jove, Joan Sist composed a conventional song of praise, borrowing from the song also intended for the queen of Sicily, probably her predecessor on the trone Maria, by Andreu Febrer.

A study of the first printed cancionero exclusively devoted to Fernán Pérez de Guzmán's poetry, a classic within the fifteenth-century cancionero manuscripts, which was printed in Seville in 1492 by Meinardo Ungut and Estanislao Polono. It is presented in the context of Sevillian incunabula printing and characterized within the production of Ungut and Polono's printing house. Typographical as well as editorial identifications of this unique copy are offered.