Sistema Regional de Información
en línea para Revistas Científicas de América Latina,
el Caribe, España y Portugal

Aquest article pretén esbrinar si les forces armades espanyoles es modernitzaren entre 1891 i 1935. A aquest efecte s’analitza la despesa dels ministeris militars (Guerra i Marina) desagregada entre despesa en material i despesa en personal. Es considera que un augment del pes relatiu de la despesa en material és un indici de modernització. Segons això, durant el període estudiat les forces armades es modernitzaren, encara que l’Armada ho va fer amb més intensitat que l’Exèrcit. Aquest avenç va coincidir amb la reducció de la plantilla d’oficials, i va ser propiciat pels plans de reconstrucció de l’Armada i la inversió en nou armament per a l’Exèrcit, impulsada per la guerra del Marroc.

Aquest article examina els canvis en la regulació de la reassegurança implementats a Espanya durant l’autarquia, amb l’objectiu de demostrar que la restricció de les importacions de serveis financers afectà el funcionament del sector de l’assegurança i la gestió de riscos. Mitjançant una nova base de dades d’asseguradors i reasseguradors espanyols, s’indaga en la naturalesa de les barreres imposades en l’accés a la reassegurança estrangera, en els seus efectes en les estratègies corporatives i, en definitiva, en els determinants de la demanda de reassegurança. Malgrat la dependència crònica de l’assegurança espanyola de les xarxes internacionals d’intercanvi de riscos, les companyies espanyoles afrontaren aquest període d’aïllament amb l’ús intensiu de reasseguradores captives. Aquesta estratègia contribuí a alleugerir els desequilibris financers del sector i a substituir reasseguradors estrangers per companyies nacionals, si més no mentre la regulació restrictiva es mantingué en vigor.

El colonialisme espanyol a l’Àfrica equatorial troba durant el franquisme, especialment en la seva etapa autàrquica, un aliat fonamental en el Sindicat Fuster de la Guinea Continental Espanyola i en la seva delegació peninsular. Des del 1936 hi conflueixen de manera obligatòria tots els concessionaris forestals de la colònia. Manquen estudis que mostrin la funció que determinades institucions exerceixen en l’expressió del colonialisme espanyol durant aquest període. Aquest text contribueix a omplir aquest buit a través de l’estudi de l’ocupació que dona sentit al treball sindicat de la Delegació Peninsular: la comercialització de les fustes. S’argumenta que aquesta comercialització és revestida d’una intencionalitat, ja que revela les relacions, sintonies, distàncies o antagonismes que es teixeixen al voltant del fet i de l’economia colonial, alhora que ajuda a entendre el complex entramat normatiu que l’autarquia desplega al voltant de l’aprofitament de les fustes colonials.

Aquest article estudia els determinants econòmics —nivells salarials i de productivitat— que es troben al darrere de les tendències de desindustrialització de vint-i-quatre països dividits en tres grups («Desenvolupats», «Àsia Oriental», «Amèrica Llatina») per al període 1970- 2019. Les dades mostren que la desindustrialització, independentment del nivell d’ingressos del país, està vinculada als salaris més baixos d’altres països. Aquests determinants expliquen l’origen d’aquest fenomen mundial des de la nova divisió internacional del treball i l’impacte que té tant als països desenvolupats com als subdesenvolupats de l’Amèrica Llatina, però també en les successives onades de països en vies d’industrialització de l’Àsia oriental.

Des de la segona meitat del segle xx, l’estructuralisme i altres perspectives teòriques han destacat el paper decisiu del canvi estructural per explicar el desenvolupament relatiu de les economies llatinoamericanes. Els treballs més recents també han contribuït al debat sobre per què algunes regions es van poder desenvolupar a través del canvi estructural, i d’altres no. L’objectiu principal d’aquesta recerca és estudiar, utilitzant una anàlisi shift-share, si en el sector industrial es va produir una transformació estructural. Els resultats principals mostren que el Brasil és l’únic país que va reduir la seva heterogeneïtat estructural durant el període d’industrialització, mesurada a través de l’anàlisi shift-share.

Aquest estudi se centra en la industrialització de la Xina abans de la Segona Guerra Mundial i ofereix un nou punt de partida per revisar processos de desenvolupament industrial primerenc. Proporciona les primeres estimacions sobre factors de conversió de la paritat de poder adquisitiu (PPA) entre la Xina i el Regne Unit per a principis de la dècada del 1910. A continuació, presenta càlculs sobre indicadors estadístics, producció comparada i productivitat del treball, amb l’objectiu de donar resposta a preguntes sobre el nivell relatiu que havia assolit la incipient manufactura xinesa al final de l’Imperi Qing (1911) després de mig segle d’intent de convergència amb Occident. A partir d’una comparació entre el nou any de referència per a la dècada del 1910 i els anys de 1930, aquest treball també mostra, per primera vegada, el desenvolupament de l’activitat manufacturera xinesa primerenca durant els anys d’entreguerres. Observem que durant aquest període de creixement es va reduir la distància entre la Xina i les economies industrialitzades; tanmateix, aquesta millora no va ser única per a la Xina de preguerra, especialment si es compara amb el ritme d’industrialització del Japó de l’era Meiji. La nova informació per a l’any 1911 també ajuda a mostrar el patró regional del creixement industrial de la Xina d’abans de la Primera Guerra Mundial. Paraules clau: Xina, principis del segle xx , industrialització, productivitat laboral

Aquest estudi examina la transformació de la industria turca de defensa entre el 1834 i el 1950. Distingeix entre diferents períodes per a revelar l’estructura i les condicions de la industria al llarg dels anys considerats. El primer dels períodes, entre els anys 1834 i 1923, l’identifiquem com un «d’esforços de modernització i dependència de les importacions». En aquest període va començar el procés de modernització i les iniciatives estatals van introduir la maquina de vapor en la industria de defensa turca. Tanmateix, les activitats desenvolupades durant aquests anys van tenir un èxit limitat i cap a finals de segle la industria de defensa va passar a dependre completament de les importacions. El segon dels períodes identificats transcorre entre els anys 1923 i 1950 i pot definir-se com un període que es caracteritza pels «intents de producció nacional». En aquests anys, especialment durant l’època d’Ataturk (1923-1938), Turquia va intentar establir una industria local i una classe industrial amb estrets vincles amb l’estat. Aquesta política industrial va acabar després de l’ajuda militar britànica, la Segona Guerra Mundial i l’entrada de Turquia a l’OTAN.

En aquest article comparem la trajectòria de la indústria automotriu argentina a partir de l’any 2000 amb la de tres països que formen part de l’Associació de les Nacions del Sud-est Asiàtic (ASEAN): Malàisia, Indonesia i Tailàndia. Procurem identificar els factors que expliquen les divergències i extreure’n aprenentatges per discutir la política argentina en el sector automotriu. Primer, comparem el desenvolupament productiu i comercial d’aquesta indústria en els quatre països. Després, repassem les principals polítiques sectorials implementades a cada país durant el període considerat. L’anàlisi comparada permet destacar el cas tailandès, que és on es va produir el millor desenvolupament pel que fa a l’expansió industrial i el comerç internacional. Així mateix, entre altres alternatives, es revela el potencial de les polítiques d’incentius selectius en certs productes i tecnologies que indueixin estratègies productives privades més compatibles amb l’estabilitat macroeconòmica i el desenvolupament industrial local.

A mitjan segle xx, la colònia de Rhodèsia del Sud (avui Zimbàbue) va experimentar un ràpid procés de desenvolupament industrial, que va portar desenes de milers d’homes negres africans a abandonar les superpoblades reserves rurals a la recerca de millors perspectives econòmiques a les ciutats industrials en creixement. Les zones urbanes de Rhodèsia del Sud prometien salaris més alts en comparació a les àrees rurals, però molts treballadors negres urbans es van trobar en una situació econòmica precària. Hi havia pocs treballadors industrials negres que guanyessin un salari suficient per mantenir una família urbana; mentrestant, els treballadors industrials blancs tenien un salari deu vegades superior. Aquest era el salari que oferien les institucions colonials, orientades, principalment, a atendre les necessitats dels colons blancs europeus. Aquest estudi aborda els fonaments i les conseqüències de la desigualtat racial en la industrialització de Rhodèsia del Sud i també considera aquesta colònia d’assentament en comparació amb altres colònies de l’Àfrica subsahariana –tant d’assentament com de no assentament– amb l’objectiu de destacar la interacció entre el desenvolupament econòmic, les institucions i la desigualtat en el context colonial.

En aquest article analitzem l’expansió de la xarxa de ferrocarril a Espanya des de la perspectiva de l’evolució de les companyies del sector durant el període 1848-1941. Amb aquest objectiu hem elaborat una nova base de dades que inclou els trams, les línies, les estacions i els baixadors de ferrocarril en els quals va operar cada companyia en cadascun dels anys d’aquest període. A més, utilitzem GIS per vincular aquest procés d’expansió amb el territori i les seves característiques. Els nostres resultats assenyalen que la xarxa es va desenvolupar majoritàriament seguint el criteris econòmics i de rendibilitat empresarial de les companyies.