Sistema Regional de Información
en línea para Revistas Científicas de América Latina,
el Caribe, España y Portugal

Els avenços tecnològics en el camp de la informàtica i el desenvolupament de la lingüística de corpus han suposat una revolució en la metodologia de la lingüística diacrònica, amb beneficis inqüestionables quant a la rapidesa d’obtenció de dades i al volum i a la diversitat d’aquestes. A diferència del mètode filològic, basat en la lectura i relectura del text, el despullament de corpus informatitzats dotats d’eines de cerca proporciona en uns segons una gran quantitat de mostres extretes de centenars d’obres que l’investigador, majoritàriament, no ha llegit a fons. La falta de familiaritat profunda tant amb el contingut com amb el sistema lingüístic dels textos pot no afectar la interpretació gramatical de molts fragments, però en casos rellevants pot induir a error, com mostrem amb alguns exemples. La prudència en l’anàlisi dels registres sorprenents i la contextualització àmplia abans d’aventurar-ne una interpretació poden ajudar-nos a salvar aquest escull.

Aquest article se centra en el canvi semàntic melioratiu que l'adjectiu maco ha experimentat des del llatí (*vappa ‘va venir desvirtuat, evaporat’, fig. ‘home inútil, brivall, brètol’) fins al castellà actual (‘ben semblant’, ‘ben vestit’, entre altres), és a dir, hi ha hagut un canvi de percepció: des de l'olfactòria i gustativa cap a la visual. El marc teòric que s'utilitza per a l'anàlisi és el proporcionat per la semàntica diacrònica de prototips exposada per Geeraerts en la seva obra de 1997, en la qual estableix les bases per a l'estudi de la variació semàntica, i des de la qual és possible explicar la modulació semasiològica que maco ha tingut des de la seva primera aparició en la documentació castellana (1638) amb connotacions pejoratives fins a les melioratives per les quals es va anar optant a partir del segle XVIII. Es demostrarà, d'una banda, que el canvi semàntic obeeix a motivacions d'ordre psicològic i a mecanismes metafòrics i metonímics generats pel saber enciclopèdic dels parlants i el context sociocultural en el qual viuen; i, per un altre, que el nou significat es converteix a partir de la segona meitat del segle XVIII en el prototip de la categoria maco.

Aquest estudi presenta una anàlisi comparativa de l’evolució semàntica del nom punta i els verbs que se’n deriven en les llengües castellana i catalana: apuntar (cat. /cas.), despuntar (cat. / cas.), espuntar (cat.), traspuntar (cat. / cas.), puntejar(cat.) i puntear (cas.). Es pren com a marc teòric la teoria del Lexicó Generatiu (Pustejovsky 1995), que permet examinar els processos que intervenen en el sorgiment de les diverses accepcions dels mots des d’un punt de vista sub-lèxic i composicional. Partint dels supòsits d’aquesta teoria, es demostra que els canvis i extensions semàntiques experimentades per punta i els seus derivats a nivell històric responen a una sèrie de mecanismes generatius que s’activen en el context d’ús.

Generoa portaeratzat ulertuta eta ez hainbeste ezaugarri biologikotzat, identitatearekin lotuta dagoela esan daiteke eta uztardura horretatik genero identitatea kontzeptua sortzen da; azken honek hizkuntza-, historia- eta kultura-ezaugarriak ditu. Lan honetan, hizkuntzari dagozkion ezaugarri akustikoak eta ahots-kalitatearen ezaugarriak aztertu dira emozioen adierazpenean. Horretarako, Hego Euskal Herriko 136 informatzaile hatutatu dira eta 408 esaldiko corpusa batu da, semantikoki neutroa den esaldi bat euren barietateetan oinarrizko emozioak simulatuz adierazteko eskatu zaie. Neurketa horietatik ateratako ondorioetan, besteak beste, ikus daiteke ahos kalitatearen erabilera orokorra esanguratsuki ezberdina dela generoen arabera emozioen adierazpenean.

Dos verbs com entrar i sortir no semblen tenir massa en comú a part del fet de formar part dels verbs de moviment. No obstant això, la revisió de la història d'aquestes unitats permet percebre que no en tots els casos és ni ha estat així, sinó que més enllà d'aquesta aparent dicotomia semàntica l'evolució de tots dos verbs s'ha desenvolupat entorn d'un conjunt de vincles semàntics que permetien expressar significats similars. El propòsit d'aquesta recerca és examinar les relacions entre aquestes unitats verbals i posar de manifest aquestes coincidències existents entre alguns dels seus usos semàntics en els segles XIII, XIV i XV des de la perspectiva de la semàntica cognitiva, no sense abans realitzar un breu recorregut pels seus orígens etimològics i el seu primer desenvolupament en els orígens del romanç.

El canvi semàntic no ha de concebre's com un fenomen històric i lineal. El significat és dinàmic per naturalesa i la variació semàntica pot traçar-se en primera instància com un procés pragmàtic sincrònic basat en inferències. El propòsit del present estudi és il·lustrar la tesi que sense una polisèmia induïda interactivament i motivada cognitivament no es pot dur a terme una anàlisi pas a pas dels desenvolupaments semàntics que es documenten gràcies a anàlisis detallades de textos i contextos al llarg del temps. Les evolucions semàntiques presentades aquí semblen mostrar que el canvi semàntic està més relacionat amb unitats contextuals com l'oració, el text o el discurs que amb un contingut lèxic ben definit. Des d'aquesta perspectiva, el canvi semàntic es pot entendre com un fenomen multidireccional i pragmàticament configurat.

En aquest article es revisa la història de la semàntica històrica i es posa en context aquesta disciplina. L'objectiu de l'article és exposar succintament com s'ha anat configurant la semàntica històrica des de la seva aparició en el segle XIX fins al moment present i quines hipòtesis bàsiques s'han formulat. Així mateix, l'article presenta un resum dels diferents articles que componen aquest monogràfic, explica la seva originalitat i mostra quina és la seva aportació, tant teòrica com descriptiva, a l'estudi de l'evolució semàntica.

En este trabajo se analizan los cambios que la Real Academia Española y las Academias de la Lengua Española están ejecutando actualmente en el Diccionario de la lengua española. Para este fin hemos diseñado una base de datos en la que hemos incorporado las unidades léxicas enmendadas y las novedades previstas para la próxima edición del diccionario académico, modificaciones disponibles en la página electrónica de la corporación académica. El tratamiento informático de los datos almacenados posibilita el estudio lexicográfico de los cambios ejecutados en la macroestructura y microestructura de este repertorio, de cuyos resultados más destacables damos cuenta en este trabajo. Asimismo, completamos nuestro análisis del DRAE con el cotejo del Diccionario panhispánico de dudas, para evidenciar la adecuación con las propuestas y recomendaciones efectuadas en este diccionario normativo.Finalmente, el examen de los artículos lexicográficos revisados hasta el momento nos permite contar con una visión de conjunto de las próximas novedades que el diccionario general por antonomasia ofrecerá en su versión renovada.

El objeto de estudio de este artículo se inscribe dentro de la lingüística descriptiva, ya que nos proponemos demostrar que la perífrasis verbal del rumano formada por el verbo a urma ‘seguir’ y un verbo en subjuntivo o infinitivo (en adelante, a urma + SUBJ/INF) funciona como una marca de futuro planeado. Para demostrar que la construcción encierra el valor semántico mencionado nos basamos, por un lado, en estudios acerca de cómo se gramaticalizan las marcas temporales, aspectuales y modales (TAM) en idiomas de distintas tipologías y, por otro, en el análisis de datos empíricos de corpus con respecto a las restricciones accionales y temporales de a urma, así como de otros elementos contextuales que indican que el evento expresado por el subjuntivo o el infinitivo está planificado.

La Lingüística Cognitiva (LC, en adelante) se ha convertido, en los últimos tiempos, en uno de los paradigmas teóricos más sugestivos –y cada vez más influyentes– en el estudio de las lenguas naturales. Se trata, más que de una teoría del lenguaje, de una estrategia, de una perspectiva integradora que engloba diversos acercamientos al estudio lingüístico. Constituye, en definitiva, un enfoque teórico flexible (Geeraerts y Cuickens 2007: 4)1 en el que confluyen diferentes acercamientos al análisis lingüístico con una visión común del lenguaje y de su estudio.