Sistema Regional de Información
en línea para Revistas Científicas de América Latina,
el Caribe, España y Portugal

Moçambic va experimentar, com pocs països, transformacions profundes en els darrers trenta anys. Aquestes transformacions han estat marcades per la introducció de diferents models de producció i desenvolupament, forçadament modernitzants, que cercaven convertir un món tradicional tribalista en un modern de cort occidental. D'acord amb aquest fet intentarem qüestionar, a partir de la circulació migratòria moçambiquesa, la relació entre modernització econòmica i modernitat política, durant els períodes colonial i post-colonial, tenint en compte un aspecte específic: el caràcter explícitament compulsori de l'ús de la força de treball i les diversificades respostes dels habitants, objectes d'aquests processos caracteritzats pel treball compulsori, en especial els antics treballadors que van ser a la RDA.

Es descriuen aquí alguns dels punts de partida teòrics i dels dispositius pràctics a través dels quals es desenvolupa l'activitat del Centre Georges Dévereux, fundat a Paris pel psiquiatra Tobie Nathan i orientat a la cura de pacients migrants. La necessitat d'evitar les simplificacions dins de la traducció entre cultures va portar Nathan i el grup de professionals del Centre a elaborar una teoria crítica de la modernitat i del paradigma psiquiàtric actual, a partir dels ensenyaments de l'antropologia contemporània i de la necessitat d'ajudar a la disciplina psicoanalítica a enfrontar-se amb els reptes de la època present. Per a la antropologia, l'etnopsiquiatria representa una possibilitat concreta de contribuir a la construcció d'un coneixement pràctic.

El gaúcho ha estat promogut com a icona estatal, i apareix associat a l’Estat de Rio Grande do Sul, Brasil. El gaúcho icònic, mitològic, es va inspirar -vagament- en els peons gaúchos de la Campanha Gaúcha propera a la frontera brasilera amb les pampes argentines i uruguaianes. Paralelament, el projecte de dominació a llarg termini promogut per les elits regionals va aconseguir que els gaúchos en depenguessin. En el marc de les discussions sobre les identitats nacionals i regionals al Brasil, així com de les consideracions més àmplies sobre identitat i construcció de la tradició, aquest article analitza les dinàmiques de la ideologia d’elit en el context de complexos processos de dominació en diferents nivells. Participa en les discussions sobre l’articulació entre l’Estat, diferents elits regionals i diversos estrats de la població del Sud del Brasil.

Aquest article analitza les primeres etnografies de les societats mediterrànies que van ser realitzades entre 1950 i 1970 per investigadors (doctorands) de la Universitat d’Òxford. Tot i que no hi va haver inicialment un projecte de crear un camp específic de recerca sobre el Mediterrani, aquestes etnografies mostren alguns trets en comú. L’article sosté que, lluny del tema criticat del "honor i vergonya", hi ha altres elements que caracteritzen aquests treballs; per exemple el fet que es presentin com a etnografies d’un món rural que desapareix. Finalment, tractarem de situar aquests textos dins l’eix Nord-Sud que existia en l’antropologia d’aquell temps.

El text analitza les relacions entre l'antropologia i la literatura a partir d'una distinció entre Antropologia literària i Antropologia de la literatura, per proposar a continuació un model teòric per a l'estudi de la narrativa des d'una perspectiva antropològica. L'estructura del desig mimètic elaborada per René Girard serveix de fonament per a la determinació de l'estructura comuna entre literatura i antropologia que, segons el punt de vista aquí proposat, es funda en una recerca d'alteritat generada per la incompletesa biològica de l'home i per la seva indeterminabilitat ontològica. Finalment, el concepte de la Wanderung romàntica, en oposició al model del viatge, és presentat com una metàfora per demostrar l'íntima relació entre les dues disciplines i la seva essència comuna.

Aquest article té com a objectiu investigar la possibilitat crítica d'una obra teatral utilitzant els instruments antropològics i qüestionar alguns conceptes de l'antropologia de la performance mitjançant el treball de camp dins d'un procés d'assaig. L'article es divideix en dues parts: a la primera discuteixo críticament alguns conceptes del treball de Victor Turner i presento la crítica fonamental de Renato Rosaldo que duu l'anàlisi a posar en qüestió aquests conceptes. La segona part és una etnografia d'un procés de creació teatral d'una companyia de teatre a Roma (Itàlia). A partir del treball de Rosaldo i de l'anàlisi del procés d'assaig qüestiono el concepte de "drama social" de Victor Turner.

Continuant amb la línea de la nostra revista, us portem en aquest quart número una sèrie d’articles que centren l’atenció en àrees de recerca diverses. Des del començament, vam voler crear una publicació oberta capaç de recollir diferents línies d’anàlisi que reflectissin la varietat d’interessos que existeixen actualment en la nostra disciplina.

Soka Gakkai Internacional és una associació budista laica, que fou fundada el 1930 per un educador japonès, Tsuneaburo Makiguchi (1871-1944) i que reuneix avui més de 12 milions de membres a 190 països i territoris. L’Associació Internacional Soka Gakkai de Brasil (port. Associação Brasil Soka Gakkai Internacional-BSGI) fou fundada el 1960 pel seu president, Daisaku Ikeda, i des de llavors s’ha anat expandint per tot el país. En aquest article discutirem alguns elements doctrinals importants de Soka Gakkai –com ara el "benefici" (benefício), per exemple – i com aquests s’identifiquen amb elements doctrinals de les esglèsies pentecostals o neo-pentecostals al Brasil. No estic suggerint, però, una relació immediata i evident de causa i efecte, com ara: Soka Gakkai es vol fer més atractiu per als no membres, per la qual cosa pren prestats elements d’altres grups religiosos del Brasil. No és una qüestió de causa i efecte, aquesta afirmació és lluny d’ésser correcta. El meu enfocament sobre la qüestió és que Soka Gakkai, de fet, aplica com a element central la prosperitat -individual i col·lectiva- que els membres "tradueixen" com un missatge doctrinal molt similar als missatges difosos pels neo-pentecostals al país. Tot i les similituds, suggereixo que Soka Gakkai no segueix exactament l’estil de les esglèsies neo-pentecostals al Brasil. El paper que la Organització juga en aquest escenari és reforçar la responsabilitat dels membres per dur a terme la missió del Kosen-rufu (la pau per la felicitat individual), tot centrant-se en la importància de la prosperitat individual i global.