Sistema Regional de Información
en línea para Revistas Científicas de América Latina,
el Caribe, España y Portugal

El libro judicial del mostassaf es una tipología documental desconocida por la historiografía de la Corona que aquí se presenta por primera vez. Se analizan todos los textos que recopilan estas fuentes, se estudia porqué se hallan separados de los otros volúmenes del mostassaf y qué uso tenían por parte de este oficial municipal.

Entre els diversos indicis de la seva atenció a tota mena de detalls que Angelo Colocci va deixar sobre els dos apògrafs que havia fet copiar d'un Llibre di portughesi que li havien prestat a Roma en les primeres dècades del s. XVI es troben uns números distribuïts de forma diferent (però responent a criteris clars) als manuscrits B i V. Aquests números presenten alguns problemes a V, sobretot perquè, en els primers folis, s’empra el sistema romà, però després es passa a caràcters aràbics; a més, el copista que els va escriure sembla haver comès alguns errors que cal estudiar acuradament. En qualsevol cas, la rellevància que té aquesta informació és gran, ja que corresponen als números de foli del model (perdut), per la qual cosa permeten conèixer, almenys parcialment, com hi estarien distribuïdes les composicions poètiques.

La decoració del Paranimf de la Universitat de Barcelona conté, entre d’altres, dos elements destacats: les inscripcions representatives de les facultats en el moment de la construcció de l’edifici i el programa pictòric que pretén ser una representació de les diferents etapes culturals del país. En l’article, s’ofereix, d’una banda, la justificació de les inscripcions més destacades i es descobreix l’existència una inscripció fins ara ignorada i que es troba present en la pintura de Dinonís Baixeras relativa al IV Concili de Toledo.

La presència del culte de santa Elisabeth d’Hongria, ben documentada al regne d’Aragó, encara no ha estat adequadament estudiada en l’entorn de Castella. Partint del manuscrit París, BnF, Nouvelles Acquisitions Latines 868, aquest article examina les possibles rutes d'entrada de textos dedicats a santa Elisabeth en els territoris castellans. S'hi analitza també el rol passiu que va poder tenir Beatriu de Suàbia en la propagació del culte, a través del seu enterrament al monestir cistercenc de Las Huelgas, i el paper de l’autor franciscà Juan Gil de Zamora. S' hi inclou per primera vegada una anàlisi material del manuscrit Londres, BL, Add. MS 41070, únic testimoni escrit de les seves Legende Sanctorum.

La traducció catalana de la Legenda aurea és una prova ben primerenca (s. xiii) de l’extraordinària difusió que tingué, també en vernacle, l’obra de Voragine. Ens ha arribat copiada en cinc manuscrits, els quals han sigut agrupats en dues branques de transmissió del que degué ser una de les primeres versions de la Legenda aurea en llengua romànica, del tot vinculada amb la traducció occitana. També n’han pervingut uns quants testimonis fragmentaris, herència de la complexa divulgació d’una obra d’arquetip mòbil, en contínua transformació ja en vida del mateix autor. Estudiem i editem ací un d’aquests membra disiecta, el fragment catalogat a la biblioteca del monestir de Montserrat amb la signatura 1152 (IV). Es tracta d’un foli del s. xiv que transmet el capítol dedicat als sants bessons Gervasi i Protasi, a més de les últimes línies de la vida de santa Marina i la primera part del capítol que commemora el naixement de sant Joan Baptista. La collatio permet establir la relació d’aquest testimoni fragmentari amb els altres manuscrits que transmeten la traducció catalana de la Legenda aurea i posa damunt la taula una sorprenent connexió amb la traducció occitana.

Les enquadernacions de bona part dels arxius catedralicis no s'han estudiat ni digitalitzat. L’any 2021 hem començat el treball d'estudi d'un grup d'enquadernacions artístiques de l'Arxiu de la Catedral de Lleó, entre elles deu enquadernacions baixmedievals amb elements ornamentals gòtics, mudèjars i renaixentistes, realitzades entre el segle XV i primeries del segle XVI. El present treball aborda una anàlisi documental completa dels materials emprats en l'elaboració, les tècniques constructives i decoratives, els estris emprats en la decoració de les cobertes, lloms i guardes, a més de comparar-les, mitjançant les informacions dels elements decoratius, amb enquadernacions d'altres institucions, per aconseguir l' objectiu de la difusió i posada en valor de les enquadernacions medievals artístiques de l' Arxiu de la Catedral de Lleó.

L'obra jurídica més coneguda d'Alfons X, les Set Partides, va tenir una història viva prolongada des de la Baixa Edat Mitjana fins a principis del segle XX, una història que va fer que fos coneguda i utilitzada en altres regnes peninsulars i, per tant, fos traduïda a altres llengües, com el llatí. En aquest article, s' analitzaran els dos manuscrits llatins de les Set Partides conjuntament i s’arribarà a la conclusió que un d’ells transmet una traducció llatina copiada per Diego Fernández a Sevilla l’any 1420 per Rodrigo García. El text llatí del manuscrit de Sevillà ha romàs desconegut per a la recerca acadèmica fins ara i no ha estat objecte d’estudi per part de la historiografia alfonsina. Així mateix, l’article planteja la possibilitat que Díaz de Montalvo emprés el text llatí dels manuscrits en la seva edició glossada de 1501, ateses les connexions textuals entre aquesta edició i els dos còdexs llatins.

Aquest article té com a objectiu la recapitulació i presentació de notícies històriques sobre Mencía de Velasco. Els documents conservats pel llinatge permeten de radiografiar el perfil d'una gran dama lletraferida de l’alta noblesa que va viure sense casar-se ni professar els vots eclesiàstics. Les seves últimes voluntats –fundacions d'hospitals i convent, testaments i inventaris post mortem– proporcionen una gran quantitat d'informació relativa als seus llibres i papers, a la seva  biblioteca i al seu arxiu, dos espais inclosos al final de la seva vida en el monestir de santa Clara de Medina de Pomar i gestionats pel seu criat Diego de Isla.

El present article analitza els espais del llibre en el context de la Castella dels segles XV i XVI, centrant la seva atenció en el cas del llinatge Mendoza, un dels de major rellevància política, cultural i artística de l'època. L'estudi utilitza com a principal font un inventari datat el 1575 del duc del Infantado, el qual, a més d'enumerar els volums de la biblioteca, aporta algunes dades que permeten realitzar una reconstrucció hipotètica d'un d'aquests espais libraris.

Davant l´absència d´una normativa homogènia i precisa per a la citació de manuscrits medievals en treballs acadèmics, en aquest article fem una proposta que té en compte tant els aspectes comuns a tots els fons que conserven aquests materials, com a les singularitats de les diferents col·leccions.