Sistema Regional de Información
en línea para Revistas Científicas de América Latina,
el Caribe, España y Portugal

Amb l’objectiu de tenir societats sanes i vigoroses que garantissin el futur de la nació, l’immigrant es va convertir en un subjecte social i polític a través delqual s’havien de construir els Estats nació «civilitzats». S’havien de seleccionar els més «aptes», aquells que portessin no solament els trets biològics necessaris per millorar la «raça» llatinoamericana, sinó també que tinguessin comportaments sociològics propis de societats «civilitzades». Es buscava estimular una immigració «desitjable» i prohibir l’entrada d’aquelles que fossin una amenaça per al component biològic de la nació. En aquest context sociopolític i científic, l’eugenèsia esva convertir en la ciència que permetia seleccionar el «bon» immigrant i descartar el «dolent» des d’una perspectiva sociobiològica. Colòmbia, un país que no va ser aliè a aquest fenomen transnacional, és el punt de partida d’aquest article.

El present treball analitza com es va construir la imatge de l’enemic i el seu paper en la societat mitjançant diferents formes discursives presentades en diaris nacionalistes, afins al nazi-feixisme, publicades a l’Argentina durant la Segona Guerra Mundial. S’hi proclamava que la sobirania nacional es trobava amenaçada des de l’exterior i l’interior del país. Aquests imaginaris van potenciar-se en el particular context de radicalització general de la violència, tant material com discursiva. Aquí veurem com davant l’arribada de migrants expulsats d’Europa per la guerra, el racisme i, especialment, l’antisemitisme van edevenir l’eix argumental d’aquestes publicacions.

Espanya va ser la convidada d’honor en la celebració del centenari de la Independència del Perú. Aquest article tracta la resposta distant de l’antiga metròpoli analitzant el joc de la diplomàcia i l’actuació de la missió extraordinària que representà al rei. S’examina el discurs hispanista desplegat per les autoritats peruanes i espanyoles en els actes oficials i s’incideix en la participació de la colònia espanyola.

Camilo Barcia Trelles, reconegut com un dels grans internacionalistes contemporanis per politòlegs i juristes, gaudeix d’un merescuda fama entre els seus coetanis com a analista de política internacional. L’objectiu d’aquest article és il·llustrar les seves anàlisis sobre la política exterior nord-americana durant el Directori primorriverista i, en particular, la seva expressió panamericanista, concretada en les Conferències de Santiago de Xile (1923) i La Habana(1928). Les principals fonts utilitzades han estat les seves monografies relatives a aquest periple i, sobretot, les seves col·laboracions en la premsa, principalment al diari La Libertad y la revista España.

El dret de petició era un dels drets fonamentals establerts pels sistemes liberals durant el segle XIX. En el cas concret del Perú, amb els canvis polítics que va experimentar el país al llarg de la dècada de 1860, en moltes ocasions determinats segments de la població van emprar aquesta garantia constitucionalper mirar d’influir en la política. Aquest article analitza aquest dret, entenent-lo com una de les estratègies de participació política indirecta que tenia la ciutadania peruana del segle xix per intervenir en el sistema polític liberal.

Aquesta contribució analitza la història del Consolat General de Xile a Espanya a través de les trajectòries i les activitats dels cònsols generals entre 1886 i 1931. Per a la reconstrucció d’aquestes funcions professionals s’ha consultat la documentació que es troba en diferents arxius, principalment l’Arxiu Històric Nacional de Madrid, memòries d’organismes oficials i informacions de premsa.

Aquest article analitza les transformacions que experimenta el discurs nacionalista de la col·lectivitat italouruguaiana, a partir de les noves interpretacionsdel passat i del present que genera la fi de la Primera Guerra Mundial i el sorgiment del feixisme. El setmanari L’Italiano es converteix en portaveu d’unaconcepció patriòtica bel·ligerant que glorifica una Itàlia vencedora i la proclama com la nova adalil de la raça llatina. A més, aquest diari també remarca els llaços històrics i culturals que fan de la societat uruguaiana una filla dilecta de Roma, i considera que la llatinitat i la italianitat són dos pilars del progrés cultural i material de l’esmentat país sud-americà.

En 1729-1730, a la província d’Antioquia, Nou Regne de Granada, es du a terme un judici contra tres mulats joves pel rapte d’una jove espanyola. Els protagonistes d’aquest cas són un exemple de com els individus formaven part d’estructures relacionals en què hi ha normes formals i informals, i que es fonamenten tant en el capital econòmic com en el capital social-relacional. L’estudi d’aquesta xarxa de relacions mostra elements centrals de l’estructura de la societat colonial als quals tot individu estava sotmès en major o menor mesura, més enllà de la seva condició econòmica o ètnica. Es tracta d’una mirada en la qual l’anàlisi microhistòrica de les xarxes familiars es complementa amb l’anàlisi de l’honor i la neteja de sang com a formes que pren el capital social en el món colonial.

En aquest article, la població xinesa, els gitanos i els jueus emigrats a l'Equador són estudiats en la funció d'arquetips de la població estrangera indesitjable per al país andí, entre finals del segle XIX i començament del segle XX. Sobre aquests tres grups es van construir una sèrie de discursos, pràctiques i actuacions que després van trobar cabuda a la praxi i, parcialment, a la legislació vigent al país. S'argumenta que l'Equador es va construir, com a estat-nació, també a través de la difusió d'alguns prejudicis i fenòmens d'exclusió, a base econòmica-racial estesos en el conjunt de la societat. Les fonts utilitzades per a aquest estudi són majoritàriament els debats parlamentaris, la premsa de l’època i els fons del Ministeri d’Interior de Equador.